OCELLS DE BOSC I OCELLS DE GÀBIA

Hi havia una vegada un pollet d’àliga que s’havia perdut. Un pagès el va trobar i el va criar amb les seves gallines. L’àliga es feu gran, però, a manca d’un altre model, aprengué a captenir-se com una gallina: no volava, picotejava grans de blat i ordi i s’espantava per qualsevol cosa. Un bon dia, un naturalista, en veure-la enmig de les gallines, li va dir al pagès: –Què hi fa un àliga aquí? El pagès li respongué: –Ja no és una àliga de veritat; s’ha fet a la manera de ser de les gallines. –Això no pot ser; si és una àliga ha de poder volar. –Digué el naturalista–. Aleshores, per provar-li-ho, va prendre l’au entre els seus braços i li va dir a aquesta: –Tu pertanys al cel i no a la terra, estira les teves ales i vola. Però l’àliga, confosa, no va volar. No sabia qui era ni què fer, i al final es va posar a gratar i buscar llavors pel terra del corral, com feien les altres gallines. Sense descoratjar-se pel fracàs, l’endemà el naturalista va agafar l’àliga, la va pujar a la teulada de la casa i la va llençar al buit. Però l’àliga només feu un vol gallinaci fins al terra, on, espicassant, l’esperaven les seves companyes. Al tercer dia, el naturalista ho va tornar a provar. Va dur l’ocell dalt d’un cim i allà, a la vista de les altes muntanyes, acaronada per l’aire i el sol, l’àliga va sentir un estremiment. L’home li va dir de nou: –Tu pertanys al cel i no a la terra, estira les teves ales i vola. I aleshores, com colpida per una revelació, sobtadament l’àliga es va atrevir a emprendre el vol per primera vegada. Al principi ho feu matusserament però després amb elegància i majestat, amunt, cada cop més amunt.

Ara, l’àliga, per bé que encara recorda les seves antigues amigues, i fins i tot les visita de tant en tant, ja no pensa pas a tornar a la vida del corral. És lliure i pot fer el que vol. Si no s’hagués adonat, però, que era una àliga, mai no s’hauria atrevit a comportar-se com a tal.

Aquest magnífic conte de James Aggrey (1875-1927), l’intel·lectual africà que més va contribuir al desenvolupament de l’educació a l’Àfrica, és una il·luminadora paràbola de la condició humana. En explicar-lo, Aggrey intentava despertar en els seus conciutadans les ganes de ser lliures de les potències colonitzadores, el desig d’espolsar-se les tuteles interessades dels europeus. Sabia molt bé que aquests només havien ensenyat als africans que eren unes gallines incapaces de volar. Però James Aggrey sabia que els africans eren àligues, per bé que no n’eren conscients, i aquesta era la seva fatalitat.

Als catalans ens passa una cosa semblant: sempre hem cregut que érem l’aneguet lleig del conte d’Andersen i sempre hem mirat amb enveja els cignes que hi havia al llac. El nostre problema és que –a diferència de l’aneguet– mai no ens hem atrevit a contemplar-nos en el mirall de les aigües i enfrontar-nos com cal a l’aguilucho que, per espantar-nos, ens mostra la bandera feixista dels qui ens volen anorrear.