ESPANYA HA PETAT

Ha obert mai un pou mort o un dipòsit de purins de porc? En aixecar la tapa surt una bafarada pútrida que prové de la descomposició de la femta i l’orina. Es tracta de gas metà, d’olor característic, que ofèn els narius i ofega. Pot arribar a deixar inconscient qui el respira. Així és com més d’un granger, que es disposava a buidar el dipòsit, ha caigut dins i s’hi ha ofegat.

He recorregut a aquesta imatge –olfactiva i gràfica– perquè, per associació, m’ha vingut suggerida pel context polític i social. No debades hom anomena «corrupció» al mal ús del poder per aconseguir avantatges il·legítims, secrets i privats. La metàfora és transparent, tant com «transparència» significa el contrari de corrupció, concepte que literalment es refereix a l’efecte de degradació d’un organisme després de la seva mort, procés que va associat d’una olor més o menys intensa i desagradable.

No enumeraré els mil exemples que tant vostè com jo mateix tenim presents quan pensem en la degradació de les institucions, relacions polítiques i socials a l’estat espanyol. La seva proliferació, diversitat i grau de penetració en el cor de les institucions i dels partits demostren que no es tracta del «soroll de la maquinària», com acostuma a dir-se, amb una nova metàfora. No es tracta únicament de les inevitables  friccions ocasionades per petits desajustaments dels engranatges, sinó que és culpa de la maquinària sencera, estructuralment corrupta. Pensi ara en la imatge de Bárcenas amb el dit aixecat, enfrontant així els periodistes que li volien fer preguntes. El seu mut però expressiu «Que us donin pel cul» no era només un gest mal educat i ofensiu. Fixi’s en el seu gest irat, en el desvergonyiment de la mirada, l’arrogància del posat… Tot reflecteix que, lluny de sentir-se culpable de res, se sent ofès quan hom li demana comptes del que per a ell era perfectament normal. El més greu del cas és que sap que molts ciutadans –a banda del seu partit– són íntimament còmplices passius per omissió: al seu lloc haurien fet el mateix.

El país –i menys encara, el govern de l’estat– no pot viure pendent d’un personatge que qualsevol dia pot dir de quins porcs de dues potes és la merda del dipòsit de purins, la tapa del qual controla ell sol. El seu destí, però, està cantat: el dia que el vulgui buidar, ell serà el primer a ofegar-s’hi, víctima de la pudor dels seus propis pets.