EL SOROLL DEL QUE SOM

Als meus alumnes  –que són futurs mestres– els dic sempre que un bon educador és aquell que predica amb l’exemple. I acostumo a citar unes paraules del poeta americà del segle XIX Ralph Waldo Emerson: «El soroll del que som sovint impedeix que els nostres alumnes escoltin el que diem». En efecte, quin cas han de fer els alumnes al seu mestre quan aquest fa el contrari del que diu? Com podran aprendre d’ell si fa faltes d’ortografia quan escriu a la pissarra? Com aprendran d’ell moderació i assertivitat si cada cop que un alumne xerra se li abraona furiós, amb crits i imprecacions? Si un mestre diu: «Feu cas del que dic però no del que faig», l’escoltarà algun dels seus alumnes? No direm d’ell que el que amb una mà aixeca amb l’altra ho destrueix?

Darrerament els mitjans de comunicació han intentat espantar-nos amb les conseqüències pernicioses dels «Informer», unes xarxes de xafarderies i flirteig que comparteixen joves i adolescents de les universitats i instituts de secundària. El mal ús que alguns en fan, assetjant o malparlant dels companys i professors ha fet pensar alguns que això podria generar un problema social i jurídic pel fet que eventualment es pot faltar al dret a l’honor i a la intimitat impunement i anònima. Ja havia oblidat el tema quan un altre d’homònim m’hi ha fet tornar a pensar: el dels informes que, presumptament, han encarregat diversos partits polítics per tal de descobrir on anaven, amb qui es reunien, què feien i què deien els líders dels partits rivals. Una novel·la d’espies però en format pedestre, vaja.

Hi és tot, l’anonimat, l’ús de diners públics –els partits es financen, si més no parcialment, amb diners dels contribuents– l’assalt a la intimitat i a l’honor de les persones, la impunitat –amb negar-ho tot, estil Rajoy, tothom fuig d’estudi sense conseqüències–, i sobretot, el desvergonyiment. Fa dies que sento que tots els polítics són inútils. Jo no diré pas tant, fins el més incompetent, mentider i fals serveix d’alguna cosa, si més no de (mal) exemple, per bé que no de model. I d’això es tracta, en realitat: Què voleu que la canalla arreplegui si els representants de la ciutadania en lloc d’esmenar-se s’acusen mútuament, en lloc de treballar mandregen i en lloc d’acordar no fan sinó barallar-se. És ben cert que el més gran mal que pot fer un ministre no és arruïnar el se poble sinó donar-li mal exemple. No hi ha vici que s’encomani més que aquest.