ASPIRANTS A “CAUDILLOS”

Cincinatus estava llaurant amb els bous quan el Senat de la República de Roma el va cridar, l’any 460 abans de Crist, perquè assumís el càrrec de Dictador. Aquest li conferia poder absolut durant sis mesos, mentre quedaven en suspens tots els procediments ordinaris i ningú no podia criticar, censurar o discutir les seves ordres. El motiu del nomenament era una situació excepcional: els romans estaven en guerra i un dels cònsols –les més altes magistratures d’aleshores– era d’una incompetència militar increïble. Tant és així que, en aquest estat d’emergència, els romans no van veure altra solució que concentrar tot el poder en una sola persona. Cincinatus es va presentar al Fórum amb la toga porpra, va convocar tots els ciutadans, constituí les legions i es va posar al seu capdavant. En 16 dies va vèncer els enemics. I a continuació, sense esgotar el seu mandat, reté comptes de les seves accions i tornà a llaurar al tros.

Un segon cop fou nomenat dictador. Un romà il·lustre, Espuri Meli, va intentar un cop d’estat l’any 439. Aprofitant que Roma passava gana va pensar que es podria apoderar del govern gràcies a la seva fortuna. La situació era tan greu que, segons l’historiador Titus Livi, els ciutadans es llençaven al riu Tíber per tal d’escurçar els seus patiments. Cincinatus –que ja tenia vuitanta anys– assumí la magistratura, feu matar l’ambiciós colpista i tornà de nou al tros. Per a molts, aquest individu és un increïble exemple d’integritat i servei públic. Als Estats Units el nom de la ciutat de Cincinnati el recorda amb respecte.

Els dictadors contemporanis no han estat pas com els de la vella república romana, inventora del dret. Els nostres, com Primo de Rivera o Franco, es presentaren -després de fer un cop d’estat- com salvadors i pares de la pàtria però no pretenien altre que el poder i la defensa de determinats interessos. Els seus hereus –i ho dic literalment, car Aznar és descendent de l’almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas, darrer representant de la dictadura que precedí la república espanyola de 1931– ara malden per acabar amb la que creuen «dictablanda» de Rajoy. És evident que ells –Esperanza Aguirre i el mateix Aznar– aspiren a una «dictadura» que s’enfronti als grans reptes de l’estat: l’independentisme català i la crisi, per aquest ordre. És interessant assistir a les seves lluites intestinals –que no intestines– pròpies del bacteris propis de la zona. Els he de confessar que, tot i que detesto Rajoy, la possibilitat que els altres guanyin em té cagat de por.