POBRES BÈSTIES

Vam saber que ens havíem de posar l’anella al nas a finals de gener. Ja feia temps que corria el rumor però els més entenimentats deien: –Ca, home! On s’ha vist que la gent hagi de dur anella, ni que fóssim vedells! Però el cas és que el rumor persistia, encara que hi havia opinions contraposades: uns deien que seria obligatori, uns altres, basant-se en la provada flexibilitat del govern, deien que seria optatiu. Al final, el Congrés dels diputats, on el partit governant tenia majoria absoluta, va acordar una resolució de compromís, per a quedar bé: el legislatiu ho deixava a criteri dels ciutadans, això sí, advertint-los que si no es posaven l’anella els costaria obtenir el passaport per a sortir del país, no cobrarien les vacances d’estiu i els caps de setmana haurien d’anar en peregrinació a Torreciudad. El to del Decret Llei era neutre, sense literatura, però explicitava condicions humanitàries i plenes de consideració, com ara que l’anella seria facilitada al preu d’un euro –el mateix que costava fer una recepta– a les delegacions provincials d’Hisenda. I encara afegia que seria desgravable a la propera declaració de renda. Tothom es va creure que anava de debò. No debades només feia un any havien obligat tots els funcionaris barons, amb un procediment similar, a deixar-se el mateix bigoti que Aznar –era perquè tinguessin un posat més digne– i a dur els pantalons amb tirants de la bandera espanyola –que feien unionista i alhora facilitaven la seva baixada quan era necessari–. Per descomptat, la col·locació de l’anella era a càrrec de cada ciutadà, però la Seguretat Social feia rebaixa als menors de vint-i-cinc anys, als desocupats i pensionistes.
Com que el decret també donava llibertat pel que fa als aspectes estètics, cada Comunitat Autònoma volgué personalitzar les anelles, tant pel que fa al color com al material. Així, les catalanes, que tenien la quadribarrada, podien adaptar-se fins i tot al nivell de renda dels portadors. Els votants dels partits de dreta se les compraven d’or, que donava prestància, mentre que els esquerranosos i postcomunistes les portaven de fusta, que quedava més ecològic.
En fi, el cas és que ben aviat els ciutadans, que davant de les arbitrarietats i corrupció governamentals no sabien sinó remugar per les cantonades, ja no es distingiren en res de les vaques. La mateixa submissió, el mateix deixar-se grapejar i munyir. La situació, anticipada pels escriptors visionaris Pere Calders i Pere Quart, ja no deixà lloc per a l’esperança. Les banyes de tendrum que començaren a sortir als ciutadans no serviren per a res, les seves escomeses eren inofensives i els seus bramuls de mala llet no arribaren al cel.