Segons diuen «Val més un mal acord que una bona sentència». I deu ser cert, perquè els d’Unió així ho han volgut. Què deu tenir una sentència judicial que en fugin com de la pesta? Prefereixen pagar 380.000 euros per una cosa que (diuen) no han fet? Això no pot ser sinó generositat cristiana i correcta interpretació de la sentència evangèlica segons la qual si et peguen en una galta has d’oferir l’altra, i si et demanen l’americana els has d’oferir la camisa i la samarreta i tot.
Jo crec que la portaveu del partit ho va dir molt clar: Unió mai no ha estat «directament imputada» sinó que ha assumit la seva «responsabilitat civil a títol gratuït»… Entenen ara el que dic de la generositat? Ara, però, la millor explicació l’ha donada directament el «padrino» de la família, el mateix Duran. Ho ha fet amb una deliciosa analogia: «Si vostè té un pis i algú està treballant-hi i deixa l’aixeta oberta, vostè no fa això voluntàriament, ni té responsabilitat penal; clar que haurà de pagar, però és una responsabilitat civil subsidiària» Això de la responsabilitat civil subsidiària significa que el partit reconeix haver-se beneficiat dels delictes d’un altre –l’aixeta oberta pel lampista que els omplia els dipòsits– sense saber-ne res. D’això darrer, si mon padrí fos viu, diria que és un intent de fer-nos beure amb una orella de ruc. Ens volen fer creure que un partit on el president sabia fins i tot què havia votat la Joana Ortega en la consulta barcelonina pel dret a decidir, i on ningú mai no ha respirat ni s’ha mocat o pentinat sense el seu permís, se li havia passat per alt que algú engreixava il•legalment els comptes de la casa.
Han llegit vostès El Padrino, la magnífica novel•la de Mario Puzo? Si no és així, els la recomano. Tant li fa que hagin vist la trilogia de pel•lícules que ha dirigit amb encert Francis Ford Coppola. La novel•la explica com funciona la màfia siciliana per dins; com els padrinos, que sempre estan assabentats de tot, com que tenen homes de confiança: consiglieri, caporegime, etc., mai no donen ordres directes als soldats, que són els que cometen els crims. Sempre hi ha una piràmide de persones interposades, de manera que els caps són inimputables. I si algun dels soldats és enxampat, la llei de l’omertà fa la resta. Si no parla i entoma la culpa pot estar ben segur que la seva família no passarà gana i estarà protegida. Sisplau, llegeixin el llibre, els servirà d’analogia perfecta per tal d’entendre la vida i la família de Duran Corleone-Lleida.
EL PADRINO
12/01/2013 per Ramon Camats
Deixa un comentari