NO, SENYOR MINISTRE!!!

El mercader de Venècia és una obra publicada per Shakespeare l’any 1600. Explica la història de Bassani, un venecià noble però pobre, que li demana al seu amic Antoni 3000 ducats per a poder aspirar a la mà de Pòrcia, una rica hereva. Antoni, que no disposa d’efectiu perquè el té tot invertit en vaixells mercants, demana els diners a Shylock, un usurer jueu. Aquest facilita l’operació sota contracte. Aquest estableix que si els diners no tornen ell podrà cobrar-se de la peça, això és, podrà tallar una lliura de carn de la part del cos d’Antoni que li plagui més. Bassani aconsegueix el seu propòsit però Antoni, els vaixells del qual han naufragat, no pot saldar el seu deute amb el prestamista. Aleshores aquest clama justícia i exigeix tallar una lliura de carn del seu deutor, de la carn més propera al cor.
El prestamista jueu persegueix una fi injusta: la mort de la persona que li deu diners, a través d’una mitjà legítim: la llei i el contracte signat lliurement. Però es tracta d’una contradicció irreductible: la ciutat de Venècia –una ciutat de comerciants i militars– no pot permetre la violació d’un contracte, el qual, atès que és perfectament legal, ha de ser aplicat «a la lletra», amb tots els ets i uts. Però alhora no pot permetre que un dels seus primers ciutadans, el mercader Antonio, sigui sacrificat per la raó de la revenja d’un jueu, que s’oposa a un suposat interès general, en nom d’un interès particular. Al final Antonio se salva per un estratagema jurídic: el document concedeix una lliura de carn però ni una sola gota de sant. Si aquesta és vessada, Shylock veurà confiscats tots els seus béns, de manera que el contracte es revela impossible de complir.
L’obra de Shakespeare posa en primer pla un tema de perenne actualitat, el de la legitimitat dels mitjans i dels fins. I de si, essent malvats uns o altres, poden justificar-se mútuament. Així, per exemple, poden uns fins injustos, com els d’impedir el dret dels pobles a decidir el seu destí –al capdavall, un dret democràtic i universalment reconegut– esdevenir justos per causa de la lletra de la llei? I, a l’inrevés, poden uns fins legítims i justos per bé que no legals, forçar la llei per tal de fer-la més justa? S’ha aconseguit mai d’una altra manera millorar, canviar o eliminar una llei? Preguntin-ho a Gandhi, a Martin Luther King o a Nelson Mandela, que van desobeir la llei per tal d’impugnar-la i fer-la més justa, preguntin a tots els empresonats, violats i assassinats per causa de lleis ben legals i ben injustes. Preguntin als esclaus per l’oprobiosa legalitat mil•lenària de l’esclavitud i preguntin també les dones per la legalitat injusta de la discriminació. Ciceró ho va dir bé, i en llatí ho repetiré, perquè els Gallardons del regne m’entenguin: «Summum ius, summa iniuria» Màxima legalitat equival a màxima injustícia.