OLOR A PODRIT

Dante Alighieri reserva un lloc de l’Inferno de la seva Divina Comèdia als «barattieri», això és, als que «Del no, per li denar, vi si fa ita». La traducció diu, fa no fa, que els prevaricadors són aquells que, per diner, converteixen un «no» en un «sí». Dante posa de relleu, d’aquesta manera, una de les males pràctiques més coneguda de tots els sistemes de poder. El cas dels funcionaris o poders públics que, a canvi d’algun benefici, canvien les seves decisions en favor d’aquells que els subornen.
El terme «corrupció» té connotacions molt negatives: s’associa comunament a decadència, desintegració, degeneració, enviliment… i tots aquests substantius resulten ben adequats per a definir una pràctica que desintegra la confiança dels ciutadans en les institucions públiques, sota qualsevol règim polític i siguin quins siguin els partits que, eventualment, governin. La definició és clàssica, entenem per corrupció el guany privat a expenses públiques. Requalificació urbanística, col•locació de parents o amics en llocs funcionarials, malversació de diners públics, parcialitat en els nomenaments, extorsió de l’agent públic al ciutadà privat a canvi d’una contraprestació irregular, suborn… són les formes més conegudes. El lector d’aquestes línies, de ben segur, sabrà trobar noms i cognoms per a exemplificar cada cas.
Lou Marinoff, al seu llibre Més Plató i menys Prozac explica l’anècdota d’un policia de Nova York que troba una borsa amb diners provinents del narcotràfic i els lliura al jutge. L’alcalde de la ciutat li atorga una medalla a la integritat. En una entrevista posterior, el policia diu que, en trobar-se els diners, havia pensat a quedar-se’ls però que després va calcular que, si el descobrien, perdria la pensió de jubilació, que era superior a l’import trobat. Marinoff comenta, amb encert, que el policia no mereixia pas una medalla a la integritat sinó a la franquesa. I té raó: el policia, que havia actuat bé, ho havia fet per motius incorrectes, només per no perdre la paga. Dit d’una altra manera, el policia era un corrupte en potència. Aquest cop no perquè no havia trobat el seu preu.
Al capdavall, tot plegat és una qüestió moral, de dignitat i de principis. No s’hi val la resignació. Allò de: «tothom ho fa» no és pas cert. I estic convençut, en qualsevol cas, que si hom no fa res per a acabar amb la corrupció acaba, també, fent pudor.