La nit de l’onze al dotze de gener de l’any 49 abans de Crist, Juli Cèsar, ple de dubtes, es va aturar davant del riu Rubicó amb les seves tropes. Sabia que el riu marcava la frontera entre la Gàlia Cisalpina, d’on era governador, i Itàlia. I sabia també que travessar-lo significava iniciar una guerra civil. Diuen que fou llavors que pronuncià la frase «Alea iacta est» (la sort ja està llençada) amb la qual volia manifestar que era perfectament conscient que, igual que els daus quan surten de la mà del jugador, la seva decisió desencadenava uns esdeveniments polítics que ja no es podrien aturar.
«Travessar el Rubicó», però, no significa pas el mateix que «La sort està llençada». La segona frase, en qualsevol cas, és conseqüència de la primera. Aquesta marca el punt que inicia la seqüència de fets, el punt temporal o físic. En canvi, aquella indica el resultat d’un acte de la voluntat.
El pas del Rubicó, metafòricament, indica la presència d’un llindar, d’un abans i un després clars, i no solament des del punt de vista temporal. Un «Rubicó» indica un punt de no retorn, i això es pot referir a l’espai-temps (anem pel desert amb aigua per a quatre dies, si en caminem tres d’anada, ja no podrem tornar); es pot referir a la moral (un cop hem traït algú resulta molt difícil refer els bocins trencats de la relació); als afers socials i econòmics (si ens aixequem de la taula de negociacions sense acord el govern imposa la reforma laboral per decret); a la situació econòmico-administrativa (quan signes la hipoteca amb la nòvia t’hi cases més que no pas quan passeu per l’església o el jutjat), etc. A la vida n’hi ha molts de Rubicons, i de diferents qualitats i mides: decideixes estudiar Enginyeria i no Medicina, et converteixes al judaisme i et fas la circumcisió, decideixes declarar el teu amor a algú… D’alguns Rubicons et pots fer enrere, però d’altres no i cal parar molt de compte a travessar-los, perquè no solament t’impliquen a tu sinó també a altres i la sort o la desgràcia són compartides.
En política, el primer Rubicó fou el de Cèsar. I probablement féu molt bé de travessar-lo: malgrat la Guerra Civil contra Cras i Pompeius, Roma conegué un període de gran prosperitat sota el seu comandament. Cèsar de nom, però, va voler ser “cèsar” de títol, o almenys així ho va creure un grup de senadors, entre els quals es comptava el seu afillat Bruto. I Cèsar va passar de Dictator Perpetuus, a romandre a perpetuïtat al cementiri familiar uns idus de març ben coneguts. Al final els seus assassins, potser sense adonar-se’n, van provocar allò que precisament pretenien impedir, això és, que es restaurés la monarquia, i així s’esdevingue sota el comandament del Cèsar Octavi August, el primer dels emperadors… Sigui com sigui, tant Cèsar com els seus assassins van travessar sengles Rubicons; el primer sabia on el portava la seva decisió, els altres no s’ho imaginaven pas.
La pregunta és obligada. ¿Hem travessat els catalans el nostre Rubicó respecte d’España? Abans de diumenge al vespre molts crèiem que sí, confiàvem que, malgrat la tradició pactista de CiU, la força dels qui havien d’acompanyar Mas en la singladura (per usar una metàfora marinera, tan del gust del President en funcions) l’obligaria a no variar el rumb ni a aturar-se en un port arrecerat, sense arribar mai a la Ítaca que tant li agrada esmentar. Ara no n’estic gens segur. Per bé que els escons dits “sobiranistes” sumen prou, el tot pot ser menys que la suma de les parts. Ho sabem prou bé, això. Un més un poden ser dos, una parella ben avinguda, un tot que sigui més que la simple suma de les parts. Però també poden ser un i un i prou, solitaris aparellats… no pas amb l’altre sinó fins i tot amb terceres i quartes persones. Al Parlament pot passar el mateix. Caldrà que les parts, això és, els partits, tinguin clar si volen sumar o restar, i siguin, eventualment, capaços de pacter les condicions, i les regles, de la nova aritmètica. Només els fets dels diferents actors, ens diran ara si hem travessat el riu o si, només haver-nos mullat els peus hem decidit romandre a la ribera.
He dit que travessar un Rubicó és un acte de la voluntat: hom sap o hauria de saber on vol anar o quedar-se a casa. Diuen que Cèsar, un cop travessat el riu, va fer destruir el pont, perquè la seva voluntat no flaquegés davant de les dificultats que havia de trobar. Aquest és l’esperit i la lliçó del Rubicó: saber què fas, quan ho fas i on et du la teva decisió.
Ramon Camats 
Deixa un comentari