LA CERIMÒNIA DELS ADÉUS

Hi ha persones que no saben acomiadar-se. Han anat de visita i, quan ja s’aixequen per anar-se’n, els seus hostes els diuen: «Ja us n’aneu, tan aviat?» i, aleshores, invariablement, es queden una estona més. No s’adonen que la pregunta dels hostes no és més que una fórmula de cortesia, i interpreten –equivocadament– que hom els està demanant de debò que romanguin. La paradoxa és que realment se’n volen anar: és tard i tenen altres coses a fer, però es queden per no fer un tort, per quedar bé, per feblesa de caràcter, per pusil•lanimitat.
Evidentment, això no solament passa en els comiats de les visites socials, on sovint la cerimònia dels adéus dura més que la mateixa trobada, sinó que també es dóna en moltes altres situacions socials, com els adéu-siau amorosos, els arreveure polítics o els fins mai laborals. El cas és que, de les habilitats socials que ens ensenyen de petits: dir gràcies, hola i adéu, no aprenem gran cosa més que les fórmules buides i no sabem, en realitat, agrair res, saludar amb el cor ni dir adéu amb estil i de veritat.
En el món laboral, posem per cas, fins i tot quan el treballador ha decidit abandonar l’empresa on treballa perquè ja no s’hi sent a gust, perquè mai no li han ofert un augment de sou o una promoció malgrat que li consta que estan perfectament satisfets de la tasca realitzada, què passa quan diu adéu? L’empresari li ofereix allò que fins aleshores li negava: major salari, una feina d’encarregat i cotxe d’empresa. I què fa l’obrer? Doncs la meitat dels cops accepta el que li ofereixen, i encara dóna gràcies.
Els catalans, com a poble, ens captenim de manera similar a les descrites més amunt. Si mai hem manifestat la intenció d’anar-nos-en de l’estat que tan amablement ens acull, a la mínima crida ens hem fet enrere, no pas per cortesia sinó per una manca d’assertivitat, de decisió i de coratge col•lectives que fan pena de veure. Si, a més, ens han ofert, com si d’una negociació de darrera hora es tractés, algunes engrunes de poder, en forma de competències o pressupost, fins i tot hem trobat la manera de justificar la nostra absència d’ambició i el nostre caràcter poruc i indecís.
Uns van llegir la històrica manifestació del 10 de juliol de 2010 en clau de «defensa de l’Estatut», altres en clau independentista o, com diuen Ebre enllà, separatista. Amb ella, al meu entendre, els catalans començàvem a dir, assertivament, amb convenciment i determinació, que estàvem tips de menyspreus – i aleshores el que ens feren en nom d’una malentesa «unidad nacional»– i de rebuigs de les nostres decisions sobiranes. Amb la manifestació del darrer 11 de setembre s’ha fet un altre pas, ara ja propositiu, afirmatiu, on hom no exposa una queixa sinó un projecte, on hom mira endavant i no pas endarrere. Els catalans, i ja tocava després de tants anys grisos, volem decidir, sense tutel•les, allò que volem ser, ara que ens hem adonat que ja som grans, i sobretot que ho havíem estat sempre per bé que ens volien mantenir infantilitzats.
Ahir en Mas va dir en una entrevista a “Salvados” que no es planteja un divorci d’Espanya, que del que es tracta és d’una emancipació. Crec que les paraules el traeixen. Els nens s’emancipen dels pares, quan són grans. Però romanen, per sempre, fills dels pares que els han criat. Aquest és el marc mental del president, un marc on Catalunya només “es fa gran”… en lloc de pensar que Catalunya se separa d’una parella enutjosa, desagradable, aprofitada i intimidadora. Els fills es fan grans, però sempre són de casa. A les parelles de les quals hom se separa –amb les bones paraules que calgui, però sempre a la cara– hom els diu adéu per sempre.