VENIM D’UN SILENCI

El silenci dels anyells és una novel•la de Thomas Harris que rep el títol d’un episodi de la vida de la protagonista, la detectiu Clarice Starling. Hannibal Lecter, el criminal a qui ella ha de visitar a la presó perquè l’ajudi a descobrir un assassí en sèrie, li exigeix –morbosament– que expliqui els seus traumes infantils. Així ens assabentem que Clarice, de nena, va viure en una granja de Montana, d’on va fugir després d’assistir –impotent i horroritzada– al sacrifici nocturn dels corders indefensos.
Com digué encertadament Raimon fa una pila d’anys, «venim d’un silenci antic i molt llarg» que s’ha caracteritzat pel capteniment d’una societat catalana submisa i complaent. Un silenci que el de Xàtiva anomenava «no resignat» però que, tanmateix, només pogué expressar-se a través d’eufemisme i de les magnífiques i suggeridores metàfores dels nostres cantautors. Tant és així que uns feien broma dels altres, i la Trinca deia de L’Estaca de Llach: «Mireu com s’ho manegava / un cantautor compromès / quan s’havia de dir molt / i no es podia dir res / El vàter ja està ple / ja vessa pels costats / i la seva cadena / a tots ens té lligats / Si tu l’estires fort per aquí / si tu l’estires fort per allà / segur que l’aigua baixa, baixa / i el podrem desembussar / i ben net tot quedarà.» I és que la censura –Ai la censura era el títol de la cançó– no donava per a més. I tot plegat era així perquè el record de la guerra i l’ominosa dictadura feia certs aquells altres versos que deien «Hem vist la por / ser llei per a tots / Hem vist la sang –que sols fa sang– ser llei del món», que casen tan bé amb les amenaces de la Dolores de Cospedal, d’Alejo Vidal Cuadras i d’Aznar, els quals, amb els eufemismes que fan al cas, s’arrengleren amb Francisco Alamán Castro, el militar que reclamava fa tan poc una intervenció militar contra Catalunya.
Aquesta tendència al barró que tenen els veïns ha obligat que, fins i tot les cançons més agosarades i combatives, no passessin de redacció escolar, amb animalets de personatges. «A canvi d’algun gra de blat / m’heu tret la força de volar / però, us ho juro, s’ha acabat! / Tinc pel davant tota una vida / i no pateixo pel destí…» I encara així deien veritats com punys, que han de ser tingudes en compte, ara que empresaris com en Lara –bon vent i barca nova– amenacen a treure el negoci del país que els ha fet rics.
Ara, però, no es tracta, com diu la gallineta de la cançó, de fer-se venir un estrenyiment perquè no tingui cap més ou calent el que de mi se n’aprofita. Es tracta de fer veure que els anyells han criat urpes i que els que «gallejaven», ensuperbits no són més que «capons» que a la gallina dels ous d’or –que mai més no tastaran– ja només li fan passar nits avorrides.