S’HA ACABAT EL BRÒQUIL…

Els catalans somiem truites. Altres empaiten Quimeres i altres monstres mitològics. El cas és que no existeix traducció de «ser un somiatruites», i no crec pas que sigui perquè els espanyols no tinguin ous ni sàpiguen que per a fer truites necessàriament cal trencar-los. No és pas això, no. És que cada llengua expressa la manera de ser del poble que la inventa i la parla, perquè la llengua no solament comunica el que diu sinó que mostra, sense paraules, qui està parlant. I per això, probablement, massa sovint el diàleg no passa de monòleg, i hom arriba a la convicció que l’orella que ens sent no ens escolta, talment fos una paret de tàpia contra la qual anessin a morir les paraules.
Lo rei de les Espanyes, que no somia truites ni empaita quimeres –només paquiderms, i de vegades nimfes– ens vol prohibir de somiar desperts. Què hi ha de dolent a fer-ho? Tothom somia despert. No hi ha res més humà que anar més enllà del que és. Que els somnis en flor no sempre arriben a donar fruit és cosa coneguda: l’esperança posada a prova ho sap millor que ningú. I tanmateix hi ha una esperança que no pot frustrar-se, és aquella per a la realització de la qual hom no deixa de treballar mai. És aquella que hom espera, no pas com una propina, un favor o un atzar sinó com fruit madur de l’esforç i de la constància en la persecució de la meta.
Encara hi ha qui diu que la situació no està prou madura com per a fer el gran salt cap a la independència. Més madurs, diuen… a què hem d’esperar, a estar podrits? Però, és que no era la Sacrosanta Unidad de Destino en lo Universal la que estava podrida i ben podrida, tant corcada i desfeta que no calia sinó estirar fort perquè tombés? Recorden ara aquella altra metàfora divina de la Trinca segons la qual « El bròquil s’està florint… tu ja m’entens… i així el dia de demà eixe poble cridarà: s’ha acabat el bròquil!»
El més fotut de tot plegat no és que no ens vulguin deixar somiar, sinó que no ens volen deixar dormir. Uns ens fan por amb soroll de sabres i altres volen enllepolir-nos amb dring de monedes… quina colla de fantasmes!
Aquesta és una ocasió única per a citar la cançó de la Trinca: «Com el Far West no hi ha res», de 1969, tota una al•legoria del que ha dut a la situació present. Els recordo la lletra: « I per asserenar els ànims/ d’aquest poble tan tossut/ es firma una tractat de pau/ que li diuen l’estatut./ Però com sempre passa al cine / a l’hora de la veritat / els tractats amb rostres pàl•lids / sempre són paper mullat. / I ara es volen tirar enrere / perquè diu que som un cas / i quan se’ns dóna un ditet / ens agafem tot el braç. / I de tant que ens recomanen / prudència i moderació / ja no estem desencantats / ara estem cagats de por. / Doncs no volen que fem l’indi / i amenacen cada dia / que si no estem quiets vindrà / el set de cavalleria.» Però eixe poble cridarà… vosaltres ja m’enteneu.