QUE NO DECAIGUI LA TREMPERA

«La trempera matinera no és trempera vertadera, és trempera de pixera» cantaven els de la Trinca l’any 1977, el mateix de la primera gran manifestació de la Diada –d’un milió dos-centes mil persones, segons La Vanguardia Española–, aquella que fou encapçalada pel lema: «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» i que abocà finalment en l’aprovació de l’Estatut de 1979. Resulta alliçonador comparar el tractament que els diaris madrilenys d’aleshores donen de l’esdeveniment amb el que han donat enguany. Informaciones: «Cataluña pidió pacíficamente la autonomia»; Pueblo, amb un editorial titulat “El ejemplo de la Diada” comentava que «Cataluña ha ganado ayer, colectivamente, una gran partida y lo ha hecho probando a todos que se puede confiar em sus dirigentes y en su pueblo». El Alcázar, en canvi, diari que amb el nom ja pagava – era el suport de Fuerza Nueva–, va titular la crònica del seu corresponsal a Barcelona: «La Diada de Cataluña, bajo el signo de la República, el separatismo y el marxismo». No vull repetir, per innecessari, els titulars que han aparegut aquests dies a diaris de la capital del regne, però el to ha estat molt diferent: ara hi ha menyspreu –que no dissimula la síndrome de la guineu que no pot bastar el raïm de la parra–, un punt de rancúnia i una mosta de por.
La manifestació va ser un èxit, només ho amaguen –que no ho dubten– els de sempre. El que ens espera –si Mas aguanta ferm i no li tremolen les cames, o no les hi tallen els de casa seva– és la tàctica espanyola de sempre –i preferida de Rajoy: esperar i fer esperar, i donar peixet; tot plegat amb la idea que qui dia passa any empeny, i que la trempera més turgent acaba afluixant una hora o una altra, encara que sigui només per tal de confirmar la dita: «Tot el que puja, baixa».
Tothom és capaç de fer una forta estrebada en un moment donat, però allò que distingeix els millors és la capacitat d’un esforç sostingut. Catalunya l’ha fet fins ara, però en aquest moment cal que sàpiga mantenir, i fins i tot augmentar, el crescendo dels darrers temps i sobretot, la tensió de la Diada d’enguany. En altre cas, ja ens podem donar per la pell. La majoria d’edat d’una persona, igual que la d’un poble, no ve donada pels anys –bé hi ha qui pentina cabells blancs i és una criatura– sinó per l’esperit, per la capacitat de pensar i decidir per si mateix sense haver-se d’encomanar a aquells que volen passar a la força pels seus tutors.