LA COSTA DE SETEMBRE

El títol, manllevat de la coneguda expressió «La costa de gener», no és, tanmateix, una troballa casual sinó que està justificada per un conjunt d’analogies. Si costa refer-se de les excessives despeses de les festes nadalenques, no costa pas menys fer-ho de les provocades pels viatges vacacionals de l’estiu –els que han pogut fer-los, és clar– o/i de les que ocasiona l’adquisició del material escolar dels fills –especialment ara, amb la dolorosa i antipedagògica pujada de l’IVA que hi han clavat.

No para aquí la cosa, tant en un cas com en l’altre ens reincorporem a la feina després d’uns dies de repòs, en què hem alentit el nostre ritme o l’hem aturat completament. Sigui com sigui, tornar a la feina serà la tasca més dura de totes car els humans som bèsties de costums: quan agafem un pas i ens hi donem, res no ens és més fàcil que seguir-lo. Això és com el principi d’inèrcia descrit per Newton, que preveu que tot cos romangui indefinidament en repòs o en moviment uniforme, llevat que alguna força alteri el seu estat. Als humans ens passa el mateix: l’hàbit és la nostra inèrcia particular, la guia gairebé exclusiva de la nostra conducta, tant a l’hora de prendre decisions, d’entretenir-nos com de treballar.
Per això, quan hem de trencar la rutina ens costa una barbaritat. No em refereixo al cap de setmana –parèntesi breu, la plena consciència del qual ens arriba el dilluns– sinó a períodes més llargs, que ens obliguen a trobar algun tipus d’alternativa al treball, a fi d’omplir les hores mortes. Així, és fàcil trobar que les persones –encara que després afluixin– acostumen a emprendre les seves vacances amb els mateixos esquemes mentals que usen per a treballar: cal estar ocupat tota l’estona, cal anar d’un lloc a l’altre…, la qüestió és no parar. El mateix val a dir de la dèria de continuar connectats amb la feina, ara més fàcil amb els mòbils i terminals portàtils que permeten rebre i contestar correus electrònics, whatsapps, etc. A tornajornals s’escau de dir una cosa semblant: quan reprenem el treball amb el ritme parsimoniós dels darrers dies de vacances. Aleshores qualsevol activitat física o mental ens exigeix un esforç titànic de manera que els primers dies ens arrosseguem, incapaços de produir res.
No voldria semblar un menjaciris, però, ¿recorden aquell text de l’Eclesiastès que diu que sota el cel hi ha temps per a tot i un temps per a cada cosa? No ens aniria malament recordar-lo, no pas per a guanyar-nos el cel, però sí per a permetre que els moments de descans fossin autèntics. Potser aleshores els de treball no s’assemblarien tant a l’infern i no hauríem, encara, de descansar de les vacances.