LES ORBITES DEL PODER

No hi ha poder sense perifèria: cap rei sense una cort de vassalls aduladors, cap capa sense un estol de corbs mitrats, cap fortuna sense nebots ni cap president sense aspirants a càrrecs. Els buscadors de futur papallonegen, incansables, arreu on hi ha un present esplèndid. Fan la guàrdia al voltant del somriure del senyor, a qui riuen les gracies, raspallen les botes o serveixen el cafè.
Els poderosos sempre tenen, a retaló, un estat major d’arribistes esperant la seva oportunitat. Aquests son els primers interessats en la puixança de l’amo, els progressos i l’èxit del qual son com el bon núvol que plou aquells presents, beneficis i prebendes que sostenen el seu afany. Com mes amunt arribi, mes ampla serà l’ombra que aixoplugara els seus paràsits; com mes gran la seva prosperitat, millors seran els bocins en que aquesta s’esgrumollara.
El senyor, mentrestant, des del vèrtex de la piràmide, es recrea veient com orbiten al seu entorn els seus amics i lleials. “Lleials” he dit? Ca! Poca lleialtat hi pot haver entre ambiciosos; potser nomes la mateixa complicitat sense amistat que entre si tenen els lladres que actuen de concert. I tanmateix, potser m’equivoco, potser si que son lleials, car nomes els mediocres son lleials a un amo -altre remei no tenen aquells que, mancats de forces pròpies, han de gaudir d’un èxit prestat-. Això explica la suficiència i tranquil.litat del senyor: sap que cap d’ells no es capàç de destronar-lo i que l’única baralla es entre els sequaços que malden per ocupar els llocs privilegiats als peus del setial.
La ufanor de l’amo, que tots els seguidors procuren, que tots envegen i que tots aprofiten per al seu propi avens, no evita pas que aquests es clavin mútuament punyalades, que cobegin l’estament dels favorits, que s’alegrin de la caiguda dels rivals o que s’entristeixin amb la promoció d’aquests. Es tracta d’un obrador fosc, pudent, ple de xiuxiueig innobles, d’enveges i disputes… Però, silenci! Em sembla sentir alguna cosa del que diuen: aquí es on l’afany de gloria es anomenat “servei a la corona”, aquí es on l’ambició descarada rep falsament el nom de “crida religiosa”, aquí es on la cobdícia es bateja amb el nom de “lleialtat a l’empresa”, aquí es on l’avidesa de poder s’intitula “vocació política”…i fins i tot “servei al país o a la pàtria”. Prou, prou, ja n’hi ha prou! No vull sentir res mes.