ESCOLTAR AMB UNA ORELLA

Sovint se sent dir d’algú que «xerra massa», però és raríssim sentir el blasme contrari, això és, que «escolta massa» i encara, quan se sent és de forma impròpia, perquè hom es refereix al fet que algú guarda silenci quan hauria de parlar.
És una diagnosi fàcil dir que la majoria de persones no sabem escoltar. És sorprenent, atès que si vam aprendre a parlar fou perquè de petits escoltàvem el que els nostres pares ens deien. Ara, un cop en vam saber, vam oblidar l’acció que hauria de precedir sempre la xerrera. Els professors es queixen que els alumnes no escolten; i diuen que aquesta és la causa que no aprenguin. Els estudiants hi són de cos present però de ment absent, hi senten, sí, escolten també, amb pilot automàtic posat, distretament, sense parar atenció. Es distreuen, atenen més als whats-up o sms del mòbil o als xiuxiueigs del company que al que diu la professora. La dispersió i no la concentració són norma a moltes aules, fidel reflex de la vida de les persones, i imatge fidel de l’individu que, amb el comandament del televisor a la mà escolta –només parcialment– la seva dona que li diu que almenys pari la taula perquè el sopar està fet, i alhora tracta de treure, empenyent-lo amb el peu, el gos posicionat davant de la pantalla.
Un mes abans del casament, ell parla i ella escolta. Un mes després del casament, ella parla i ell escolta –a mitges–. Deu anys després, ells parlen alhora i els veïns escolten. Aquest és, resumidament, el destí de moltes parelles que s’han cansat d’escoltar. Però el resultat final no depèn, com insinua l’acudit, de la desentesa, del desgast o del cansament martirimonial. En realitat ve de la incapacitat de parar atenció a res durant més de deu minuts seguits. I és que les condicions actuals de l’existència –assetjada d’estímuls diversos, de vegades contradictoris, que arreu reclamen la nostra atenció– determina en gran manera la manera com vivim. Tenim només dues orelles, i dos ulls, i dues mans, però allò que se’ns ofereix, insistentment, per a escoltar, veure i tocar, és infinit. Com la canalla, que el dia de Reis no sap per quina joguina començar, i n’agafa una, i la deixa perquè l’altra li fa més gràcia, i la torna a agafar…, la gent d’ara és dispersa, desatenta i inconstant; àvida del nou i incapaç de retenir-lo.
Un cop vaig llegir, en una novel•la, que un personatge «només escoltava amb una orella, perquè l’altra la tenia atenta a les veus del seu interior». Si així fos, rai. Tots volem almenys «tenir una orella que ens escolti», i no pas que només ens escoltin amb una orella. Sigui com sigui, pensin que ara és temps de sega i, aprofitant l’estiu, val la pena de fer bona la dita que sosté, encertadament, que qui parla sembra i qui escolta recull.