LA COSA DEL NOM

–Quina hora és, Ramírez? –La que vostè vulgui, excel•lència. El poder del dictador era tan gran que s’estenia fins i tot sobre les hores, els dies i les estacions de l’any. Si li plaïa que l’endemà fos diumenge, perquè havia acabat les ganes de treballar, hom decretava que avui ja era dissabte. I el mateix passava arreu: si l’exèrcit del dictador, derrotat, es batia en retirada, hom proclamava que «la tropa victoriosa avançava cap a la rereguarda»; si es deia que un dissident havia estat torturat, el règim només admetia que havia sigut «interrogat físicament.» L’alteració de la realitat a través de les paraules, però, ja havia començat abans, molt abans, quan els lacais del «Caudillo» havien anomenat «Alzamiento nacional» un vulgaríssim cop d’estat i quan, en connivència amb alguns corbs ensotanats, van batejar de «Cruzada» una guerra fratricida de conquesta i sotmetiment.
La fina capa de vernís democràtic amb què s’han tenyit la pell els hereus de l’individu mencionat al paràgraf anterior, clareja en molts punts. Han convertit l’eufemisme en un art polític de doble entrada. En un primer sentit, l’eufemisme no és altre que el que el seu nom indica: la substitució d’un terme desagradable en algun sentit per un altre que no ho sigui tant. Així, l’expressió «Crédito europeo para recapitalizar el sistema Financiero» en lloc del més clar i entenedor «rescate» seria un eufemisme en sentit clàssic. Comentar la risible combinació d’arrogància i estupidesa del president del govern que declarà públicament que ell no havia hagut d’acceptar un rescat sinó que havia exigit un crèdit, ara ens duria molt lluny.
El segon sentit de l’eufemisme no en mereix el nom perquè hauria de ser un altre: mentida. Es tracta de substituir un terme que no ens plau per un altre, però no pas per un sinònim parcial o un equivalent de menor intensitat, sinó per un que suggereixi exactament el contrari o evoqui una cosa completament diferent. Així l’avançament cap a la rereguarda en lloc de retirada és literalment una mentida d’aquest tipus. També ho és el darrer nom que s’han empescat per a la llengua catalana parlada a la Franja. «Aragonés oriental». Renoi, tota la vida parlant-lo i jo sense saber-ho. Al final resultarà que sóc poliglot sense haver estudiat; parlo i escric correctament Valencià, Balear, Aragonés oriental i Català. Apa, ja em poden venir al darrere.