AMB LA POR AL COS

Un conte dels germans Grimm explica la història de Joan sense por, un nen més aviat justet que, a causa de les seves dificultats de comprensió, és incapaç d’entendre què és la por i d’experimentar-la. Son pare vol que aprengui alguna cosa que li serveixi per a la vida i el nen només té interès a saber què és la por, que el seu germà llest coneix perfectament, igual que tots els seus companys.
La instrucció del nen en aquesta ciència de la por resulta un fracàs i, finalment, el pare li dóna cinquanta monedes perquè vagi a recórrer món i aprengui el que vol. En un determinat moment el nen sap que hi ha un castell encantat i que el rei ofereix la mà de la seva filla a qui alliberi l’edifici dels fantasmes que hi custodien un tresor amagat. Joan sense por reïx de l’empresa gràcies a la seva incapacitat per a espantar-se de res, incapacitat que naix, com en el cas de Forrest Gump –recorden com la pel•lícula de Robert Zemeckis narra l’heroisme inconscient de Forrest a la Guerra de Vietnam? – de la manca de llums per a fer-se càrrec de la situació que viu. Joan acaba casant-se amb la princesa i, aprenent, gairebé per casualitat, què és la por, quan li llencen una galleda plena d’aigua freda on hi neden peixets. Un final ridícul per a un conte, tanmateix, instructiu.
El conte reflectia el món de les pors infantils i les vinculava a una mena d’ignorància –en el cas de Joan sense por, a una greu dificultat d’aprenentatge– que la instrucció i el desenvolupament de la intel•ligència havia de permetre superar. Aquesta és, en realitat, la visió que encara tenim d’aquest fenomen emocional. Diem que els nens tenen una por irracional de la foscor o dels monstres i fantasmes, por que superaran quan sàpiguen –això és, quan racionalitzin– que la foscor no és més que absència de llum i que els fantasmes no existeixen. Així, sentenciem, la superació de la por és un signe de maduresa. Pensant així oblidem que els adults, per bé que sota altres formes i malgrat la nostra racionalitat, podem tenir, i viure tenallats, per pors de naturalesa semblant. Temem, en efecte, els accidents, les malalties, el fracàs, les pèrdues i la mort. Tot plegat ens paralitza. Té present, vostè, la imatge del ratolí immòbil davant de la serp que se’l cruspirà? És com si es trobés dins d’una gàbia d’on no pot escapar i, en canvi, bé podria fugir. I d’això es tracta, de la immobilitat, de la desactivació, de la derrota anticipada, de la resignació, com a fenòmens concomitants i inevitables. Temem patir i patim ja de temor, perquè el patiment real té límits, mentre que la por no.
La incertesa dels temps que corren ens fornirà moltes imatges d’aquesta por, que ara ha esdevingut un fet sociològic. La por a perdre la feina, a ser desnonats, a perdre els estalvis…, són exemples ben corrents. Aquesta por és ben racional, això és, obeeix a motius objectius, que ara no cal descriure. I tanmateix, les reaccions que provoca són ben irracionals: l’anormalitat de la situació desencadena reaccions anàlogues, d’egoisme i de desconfiança universals. La principal d’elles, però, és que com el ratolí, no fem més que contenir la respiració, esperant que el perill ens estalviï a nosaltres. I, mentrestant, les serps se’ns empassen un a un.