ON VENEN OUS DE FUSTA?

Una periodista va preguntar a una parella d’ancians com s’ho havien fet per a estar junts durant seixanta-cinc anys. I va obtenir aquesta resposta: –Nosaltres som d’una època que, quan una cosa es trencava o s’espatllava, intentàvem arreglar-la i no la llençàvem mai a la brossa.
L’anècdota, que és categoria en molts casos de persones grans, reflecteix molt més del que diu. En efecte, no parla només de les relacions personals sinó també de la pràctica –avui ja gairebé perduda– del sargir, del reparar, del reconstruir, del reajustar, de l’empegar, del posar pedaços, de l’apariar, del recompondre i del refer, en general.
Quant a les relacions entre persones, tema que exigiria un article –què dic, un llibre– sencer, l’exemple dels ancians mostra una actitud que avui sembla caduca. Les monogàmies successives –i sovint dolorosament avortades– de bona part de la població probablement diuen més de la manca d’elasticitat emocional dels individus que del desencert en la tria de parella. Els vells, en canvi, ens parlen de resiliència, de flexibilitat, de capacitat de diàleg, de negociació i també de molta, molta, paciència.
Recordo que la meva padrina tenia un ou de fusta per a sargir mitjons. Quan era nen, jo li prenia per a jugar de tant i en tant i ella s’enfadava molt quan no el trobava al cosidor. Recordo clarament la imatge: la vella Mercè –sempre la vaig conèixer vella– asseguda a la vora del foc sargint mitjons i mitges del marit, del fill i la nora i dels quatre néts. En aquest ordre, perquè el padrí, llevat dels diumenges, sempre duia mitjons aparracats de les puntes i dels talons. Els meus pares ja no tant, i la canalla, que ja volíem estrenar-ho tot, ens resistíem a anar vestits com els vells i els pobres. I una mica d’això es tractava: mon padrí no tenia cap vergonya de dur els seus pantalons negres de vellut apedaçats dels genolls o del cul, i el mateix calia dir dels colzes de l’americana.
L’anècdota, que sembla provenir d’un passat remot, en realitat fa referència o anticipa el futur proper, en tots els sentits. La crisi actual, que sembla abocar-nos al desguàs de la història, ens farà veure, abans, com incapacitat d’endeutament privat i públic, la manca de recursos disponibles: diners i matèries, ressuscitarà el concepte de reutilització, de barat, de mercadillo… d’aprofitament i d’optimització, i aviat veurem que les professions i activitats de recuperació d’objectes i eines, i de rehabilitació d’edificis tornen a tenir plena vigència. I, quant a les relacions personals, només cal tenir present que els martirimonis actuals, que troben que els queda molt mes al final de la paga, també estiren la relació el trencament de la qual no poden pagar.