ROCCO VARELA

«Quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els lloï. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa.» Mateu 6,2-4. Seria adequat que el president de la Conferencia Episcopal Española llegís aquest passatge evangèlic. Ves a saber, potser ja ho ha fet, i en veu alta, però el dring de les monedes caient a la safata l’ha distret i no el recorda bé. Per això fa poc va dir que si l’Església havia de pagar l’IBI dels seus edificis, com es fa arreu que no sigui l’Estat Espanyol, se’n ressentiria l’aportació que aquesta fa a Càritas. Així, com qui no diu res, pretenia almenys dues coses, fer una mena de xantatge moral: «Si em feu pagar no seré caritatiu»; i alhora vanar-se antievangèlicament de la seva pròpia caritat. M’estalvio el comentari sobre la primera, sobre la qual només afegiré que l’aportació que la C.Episcopal fa a Càritas de Barcelona, segons les paraules del president de l’entitat, no és de més de 2%, mentre que el 90% són donatius particulars. A partir d’aquí els lectors podran fer la seva pròpia reflexió sobre les mitges veritats que alguns diuen i la cara que tenen de pretendre confessar els pecats dels altres. La meva és que el bisbe la té molt llarga i molt dura… la cara (el seu homònim cinematogràfic, pel que sé, també la té molt llarga i molt dura). I, quant al nom que correspon a aquesta, li escau magníficament, ve determinat pel fet que Jesucrist mateix va dir allò de «Pere, sobre aquesta pedra (roca també és una bona traducció) edificaré la meva església». Si parlava d’individus com aquest, però, es va equivocar llargament.
Quant a la segona, la caritat com a forma de vanitat, valgui una altra referència evangèlica: Lluc 21,1-4. Jesús veia com els rics deixaven denaris d’argent a l’arca de les ofrenes i va veure també una vídua pobra que hi deixava dues monedes de coure. El seu comentari, que Rouco-Rocco-roca sabrà apreciar, fou que la vídua havia donat més que ningú, perquè mentre tots havien donat el que els sobrava, ella havia donat tot el que tenia per a menjar.
Mai no he dubtat de les bones intencions de les persones que treballen a Càritas, siguin religiosos o seglars, vagi això per endavant. No vull barrejar la seva obra amb certs dirigents de l’empresa Església. Tampoc no dubto que moltes persones donaran diners de bona fe a la Marató de demà. Hi haurà qui farà com els fariseus i escribes rics de l’Evangeli: s’estarrufaran donant quatre monedes de plata que els són sobreres. Seran els de l’empresa Abertis, que l’any passat va augmentar un 8% els seus beneficis i alhora va reduir la seva plantilla en 400 treballadors. Serà la Caixa, que va rebre 977 milions del FROB i va acomiadar 3.500 treballadors per la fusió, serà Movistar, que augmenta beneficis un 31% mentre anuncia un ERO per a 8.500 treballadors i reparteix sucosos beneficis entre els directius… I finalment, hi haurà qui, com la vella vídua, donarà més que ningú, perquè donarà el que té per a ajudar a qui no té.
En conclusió, pensin tots aquells que renten la seva consciència amb quatre monedes ¬–demà, amb la marató de la pobresa, trobaran ocasió de fer-ho– si prefereixen la caritat hipòcrita que dóna menjar al pobre però manté al ric o la justícia que canvia les condicions socioeconòmiques perquè no siguin necessaris els menjadors de caritat.