BANYUTS I PAGAR LA CLOSCA

El caragol trepitjat s’enclosca. Amb això redueix la possibilitat de ser trepitjat de nou. En el llenguatge de la moral: humilitat. Pobre caragol, que no té altre remei, en la seva feblesa, que anomenar virtut: humilitat, el que no és sinó resignada impotència.
Els caragols tenen un trist destí, que cap humà no voldria per a si mateix: acabar a l’estómac d’un altre. I tanmateix, ¿què no tenim en comú nosaltres i els milions de gasteròpodes que aquest cap de setmana ens cruspirem a l’Aplec? En primer lloc, com ells, alguns de nosaltres s’arrosseguen per terra tot sovint, especialment mentre creuen que grimpen, –trepen–, si els ve de gust el barbarisme. En segon, ¿qui millor que nosaltres per parlar de banyes, reals o figurades? En tercer, quant a la bava, ¿és que no ens cau davant de qualsevol fita aconseguida pels fills, o en presència d’alguna cosa que ens agrada? Però això no és res comparat amb la flaca que tenim per les cases. Els caragols la duen sempre a sobre; nosaltres ens delim per tenir-ne una, encara que l’haguem de carregar a les espatlles tota la vida, figuradament, en forma de préstec hipotecari.
Abans es deia: «Banyut i paga el beure» per a referir-se a algú a qui, per a encarir més el seu oprobi, se li feia pagar una festa de la qual no podia gaudir. Ara, tots els desnonats de les seves cases i pisos encara han de pagar pel que ja no tenen. Banyuts són i els toca pagar la closca-casa on ja no poden viure. De la nit al dia han passat de ser caragols hipotecats a llimacs amb deutes, i encara rai si no els trepitgen, o els devoren de veritat, perquè mentre uns els han fotut al carrer, uns altres els han deixat pelats i uns tercers ja encenen foc per a fer-los a la brutesca.
Aparegut a La QUERA. 25 de maig de 2012.