TREBALLA DUR PELS QUARTOS

Donna Summer va morir fa un parell de dies. Havia estat, deien, la reina de la música disco. Recordo la seva veu càlida i sensual de mezzosoprano; recordo haver ballat les seves cançons fa trenta anys, quan, com gairebé tots els joves dels pobles de la Noguera, passava els vespres del dissabte al Kipps d’Agramunt, al Tercer Món de Tàrrega, a la Peacock de Bellpuig o al Big-Ben de Mollerussa. Temps era temps…
La cançó que l’havia fet famosa era Love to love you baby, que es pot traduir literalment per: m’agrada estimar-te, nadó, però que en realitat s’ha de traduir per: m’agrada fer l’amor amb tu, nen. I, en efecte, al seu temps (1975), una cançó que parlés explícitament de sexe feia molt enrenou, i encara més si la seva interpretació incloïa, com era el cas, un munt de gemecs i sospirs que, amb els ulls tancats i un punt d’imaginació, hom podia fer passar pels propis d’un llarg orgasme. Aquest fet garantí a la cançó una llarga presència a les sessions de música lenta de les discoteques d’aleshores, que alternaven amb les de música pop i rock. De les darreres, la millor de les seves cançons era, sens dubte She works hard for the Money, de l’any 1980, que dóna títol a aquest article, cançó que s’acompanyà d’un video molt adequat. S’hi mostrava una dona que es llevava a dos quarts de sis del matí, treballava com a netejadora fins les 9 fregant el terra dels passadissos d’un edifici. Aleshores empalmava com a cambrera en un bar on servia esmorzars fins gairebé migdia, quan canviava altre cop de feina per a treballar com a cosidora en una fàbrica de teixits. En arribar a casa encara havia de fer-se càrrec d’un parell de marrecs exigents i sempre a la brega d’un amb l’altre, i així fins a l’hora de dormir, un dia i un altre.
La lletra de Treballa dur pels quartos, és elemental, com la majoria de les cançons disco; no pretén descobrir la sopa d’all. La història que relata és una mica diferent de la que surt al vídeo. Ens parla de la feina dura d’Onetta, una cambrera que fa moltes hores i de sou només té les propines que li deixen els clients, les llàgrimes dels quals ha d’eixugar sovint, a canvi. I tot plegat sense perdre mai el somriure.
Treballar –si es pot– per poc. Això és el que ens tocarà a tots cada cop més. Crisis, what crisis? (Crisi, quina crisi?) Es preguntaven en un LP de l’any 1975 els Supertramp (els super indigents o captaires, títol ara ben adequat). Doncs ja ho veieu… la que fa més rics als rics i més pobres als pobres…