ALL I OLI

He sentit dir que alguns treballadors de l’ajuntament amaguen als seus superiors, i també a certes persones, els noms de les quals no em plau recordar, que compren La Quera, aquest humil setmanari satíric que vostè està llegint. El cert és que no m’ho acabo de creure. Seria ja un gra massa que, en ple segle XXI, en un règim –diuen- de democràcia consolidada, uns treballadors amaguessin les seves lectures per por de represàlies. I tot, pel que es veu, perquè en aquestes pàgines s’hi poden trobar algunes crítiques benignes a l’eficàcia de la gestió municipal o al tarannà dels seus paers.
També em consta que algunes entitats –polítiques i no– tenen una dificultat creixent a trobar locals on desenvolupar activitats obertes a la ciutadania, tals com debats o similars. Sembla que els responsables de, posem per cas, algunes associacions de veïns o d’altres espais municipals no estan disposats a “indisposar-se” segons manifesten però no diuen, amb la superioritat.
Aquestes genuflexions no forçades de la ciutadania tenen un no sé què d’inquietant, per bé que estiguin injustificades. Indiquen, pel cap baix, la temença –repeteixo, no justificada– que el poder té un capteniment arbitrari, rancuniós i venjatiu.
Indica tot plegat una pràctica real promoguda –per bé que inconscientment– per les institucions, o pel contrari, és una mostra típica, simple, tòpica, de la creixent hipersensibilitat dels seus responsables?
“Da pie el que se pica a que le repiquen” escriví fa molts anys Baltasar Gracián al seu Oráculo manual y Arte de prudència. És una frase encertada, aquesta. No diu altre que qui s’enfada perquè el critiquen confirma l’encert del blasme. I, alhora, aquest és el signe més evident de la curació, car ningú no es renta la boca fins que no li diuen que l’alè li put.