DESVERGONYIMENT

Expliquen que el filòsof cínic Diògenes, un cop que el gran Alexandre de Macedònia, des de dalt del seu cavall, li va concedir el desig que volgués, va respondre: «Surt del mig, que em tapes el sol.»
Si hagués estat a l’inrevés, no cridaria la nostra atenció. Seria el cas d’un gran rei parlant amb desimboltura al més humil dels seus súbdits. Però el cas és el contrari. Com anomenar aquesta llibertat de paraula que permet, sense por, dir el que es vol dir sense mossegar-se la llengua? Els antics grecs en deien “Parresia”, un terme que significa, literalment: dir-ho tot. I d’això es tracta, de ser sincer, i alhora dir la veritat.
De vegades se sent un personatge que diu: «Ara seré políticament incorrecte». Malament! Segur que no ho serà. La majoria de la gent, i especialment els més enlairats, fa temps que han oblidat què és la veritat. I quan s’hi aproximen és de pa sucat amb oli, de tan tova i untada que la fan, i de tan tremolosos i mesurats que el costum de la genuflexió els ha fet a ells.
La parresia, doncs, és l’art del desvergonyiment, aquell que va de baix cap a dalt, que passeja el mirall de la sàtira ran de terra perquè reflecteixi les calces del rei, els galindons del ministre i l’abdomen de l’alcalde. I aquesta és la seva veritat, la que transporta el riure amb la broma, la ironia i la caricatura. Tot plegat, una alenada d’aire pur enmig de tants individus abocats a la menjadora, de tants silencis còmplices i de tantes plomes llogades.