LLADRES DE GUANT BLANC

Hi ha una mena de lladres per als quals la justícia penal no preveu cap mena de càstig. I tanmateix allò que furten impunement és el més valuós que posseïm els humans. És la matèria de la qual està feta la vida, l’única propietat que els lladres no poden restituir ni compensar amb res un cop ens l’han robada. El temps, perquè d’això és tracta, és tot el que som: temps de vida que mai no retorna.
Els lladres del temps són innombrables i actuen amb bona consciència: és el metge que concerta les seves cites sense marge suficient entre elles per tal de no haver d’esperar ni un instant si alguna visita no es presenta. És aquell a qui agrada de tenir la consulta plena de persones que llegeixen les revistes obsoletes i revellides de la sala d’espera mentre desesperen que algun cop els arribi el torn. És la perruquera que fa venir les seves clientes una hora abans de la que preveu, amb molta sort, poder atendre-les (quantes hores perdudes, ara que hi penso, m’ha estalviat la calva). És el mecànic que ens fa anar a buscar quatre vegades l’automòbil que li hem dut per a una revisió de manteniment perquè –Encara no l’hem pogut fer, torni d’aquí un parell d’hores, senyor, si és tan amable!
Tots aquests són lladres de temps. Són persones que, sense pietat ni consideració, s’enduen les hores de la nostra vida. Disposen d’un bé que no es seu amb total llibertat, com si aquesta realitat immaterial no fos res, pols de fum que el vent s’enduu. Aquests lladres que mai no s’embruten les mans pensen, egoistament, que només el seu temps és valuós i el nostre no compta, com les manetes d’un rellotge aturat. Per això s’atreveixen a fer-nos esperar sense motiu. No volen reconèixer que les nostres vides valen tant com les seves i mereixen el mateix respecte, la mateixa consideració.
Amb el temps propi –com amb els seus diners– hom té dret a fer el que vulgui. Hi ha persones que només somien guanyar diners a fi de comprar temps de gaudi, diners que obtenen, paradoxalment, gastant quantitats enormes de temps de vida. Jo penso, en canvi, que el bé més preuat és el temps de lliure disposició. Aquesta és la vertadera moneda de la nostra vida. Ens donen tot el capital de cop el dia que naixem: cal parar compte com el gastem i sobretot convé evitar que altres ens el facin malgastar. Els bancs i les caixes no en fan pas préstecs.