PARELL ÉS

«Mira, jo em vull casar amb tu, però abans que ho fem, has de saber algunes coses de mi. La primera és que els dimecres em trobo amb els amics per a jugar a la botifarra. Prenem unes cervesetes, parlem de dones, ja saps… Els dijous després de sopar em trobo amb els companys de la feina, amb els quals la fem petar una estona fotent a parir l’encarregat i el director general, que són un parell de fills de puta. I, finalment, els dissabtes, ah, els dissabtes al vespre!, són sagrats, ja fa anys que surto amb la colla del futbol. A mitja tarda fem un partidet de futbol sala i encabat anem a sopar i prenem unes copes. Aquests són costums que tinc i pensava mantenir-los. Si t’està bé, perfecte i si no també, perquè no els canviaré.» La novia, que ha escoltat atentament i sense interrompre, li respon: «Mira, Joan, jo també em vull casar amb tu. I em semblen bé els teus costums, que respecto. Jo també tinc els meus, ves. El cas és que jo vull fer l’amor cada dia, just després de sopar. Si t’està bé, millor, i si no, també».
L’acudit precedent encerta de ple una de les qüestions que planteja tot martirimoni: el de la proximitat o distància que ha de tenir la relació. En principi, hom es casa o s’ajunta, tant se val, perquè vol compartir la vida amb una altra persona. Ho fa perquè vol fer coses amb l’altre/a: xerrar, compartir alegries i tristeses, fer l’amor, tenir fills si escau, sortir… Ara bé, cal fer-ho tot, i estar sempre junts? És bo per a la relació l’exclusivitat en tots els àmbits de la vida? Temps era temps es feu famosa la teoria de la mitja taronja. Segons aquesta som meitats que només amb l’altra som complets. Això no és pas cert, cadascú és una taronja sencera, amb una vida integral i autònoma i amb un espai propi que hom ha de conservar perquè la gàbia –metàfora irònica del matrimoni−, ni que sigui d’or, no s’assembli a una presó.
Ella li diu, planyent-se, al marit: «Em sento sola…», a la qual cosa ell replica, interiorment: «Jo no m’hi sento prou!!!». Aquest és el segon aspecte de la qüestió: a les persones els costa de parlar, de ser assertius, com es diu actualment. Hom calla el que pensa, per prudència, per covardia o per simple incapacitat d’expressar-se amb claredat i sense ofendre ni ferir. És un greu problema arreu, aquest de la manca de comunicació real. Hom parla sense ser escoltat i, a tornajornals, hom no parla perquè té por que l’escoltin. Si d’alguna cosa val el meu consell, parlin, parlin, més val la veritat sense marges ni blanors, que la mentida pietosa. L’una pot dur a l’entesa, l’altra al desastre final. I, pel damunt de tot, no facin vertadera, amb les seves paraules o accions, la dita següent: «La parella és ser un… però quin dels dos?»