«Mira, jo em vull casar amb tu, però abans que ho fem, has de saber algunes coses de mi. La primera és que els dimecres em trobo amb els amics per a jugar a la botifarra. Prenem unes cervesetes, parlem de dones, ja saps… Els dijous després de sopar em trobo amb els companys de la feina, amb els quals la fem petar una estona fotent a parir l’encarregat i el director general, que són un parell de fills de puta. I, finalment, els dissabtes, ah, els dissabtes al vespre!, són sagrats, ja fa anys que surto amb la colla del futbol. A mitja tarda fem un partidet de futbol sala i encabat anem a sopar i prenem unes copes. Aquests són costums que tinc i pensava mantenir-los. Si t’està bé, perfecte i si no també, perquè no els canviaré.» La novia, que ha escoltat atentament i sense interrompre, li respon: «Mira, Joan, jo també em vull casar amb tu. I em semblen bé els teus costums, que respecto. Jo també tinc els meus, ves. El cas és que jo vull fer l’amor cada dia, just després de sopar. Si t’està bé, millor, i si no, també».
L’acudit precedent encerta de ple una de les qüestions que planteja tot martirimoni: el de la proximitat o distància que ha de tenir la relació. En principi, hom es casa o s’ajunta, tant se val, perquè vol compartir la vida amb una altra persona. Ho fa perquè vol fer coses amb l’altre/a: xerrar, compartir alegries i tristeses, fer l’amor, tenir fills si escau, sortir… Ara bé, cal fer-ho tot, i estar sempre junts? És bo per a la relació l’exclusivitat en tots els àmbits de la vida? Temps era temps es feu famosa la teoria de la mitja taronja. Segons aquesta som meitats que només amb l’altra som complets. Això no és pas cert, cadascú és una taronja sencera, amb una vida integral i autònoma i amb un espai propi que hom ha de conservar perquè la gàbia –metàfora irònica del matrimoni−, ni que sigui d’or, no s’assembli a una presó.
Ella li diu, planyent-se, al marit: «Em sento sola…», a la qual cosa ell replica, interiorment: «Jo no m’hi sento prou!!!». Aquest és el segon aspecte de la qüestió: a les persones els costa de parlar, de ser assertius, com es diu actualment. Hom calla el que pensa, per prudència, per covardia o per simple incapacitat d’expressar-se amb claredat i sense ofendre ni ferir. És un greu problema arreu, aquest de la manca de comunicació real. Hom parla sense ser escoltat i, a tornajornals, hom no parla perquè té por que l’escoltin. Si d’alguna cosa val el meu consell, parlin, parlin, més val la veritat sense marges ni blanors, que la mentida pietosa. L’una pot dur a l’entesa, l’altra al desastre final. I, pel damunt de tot, no facin vertadera, amb les seves paraules o accions, la dita següent: «La parella és ser un… però quin dels dos?»
PARELL ÉS
14/04/2012 per Ramon Camats
Bona tarda Ramon! Hi ha dues coses que m’agrada fer especialment els dissabtes. Una d’elles és jugar a tennis. L’altra lleguir el teu article “La Contra” com l’anomeno jo, del diari Segre.
En relació al que avui exposes i donant resposta a la teva pregunta: Cal fer-ho tot i estar sempre junts?, m’agradaria expressar la meva opinió i manifestar-te que per mi l’èxit d’una parella està en l’equilibri dels tres components que va definir en un article sobre l’Amor Savi, el psicòleg Giorgio Nardone.
El primer component és que la parella no deixi mai de seduir-se. La segona regla, és la complicitat, aquesta és fácil de detectar-se, només cal observar com es miren dues persones per adornar-se’n i la tercera és l’exclusivitat. El que passa entre les dues persones és únic e irrepetible.
Els nous temps ens porten a nous conceptes de relació!
Tenir una relació amb aquests tres components és fantàstic! aixó però no suposa en cap moment que tot s’hagui de fer sempre junts.
Ens cal tenir el nostre propi espai sino volem deixar de ser en un moment donat nosaltres mateixos i caure en l’asfixia i la monotonia.
Gràcies per compartir amb nosaltres les teves reflexions. Bon finde!
Esther, moltes gràcies pel comentari, i per dir que acostumes a llegir-me. Estic completament d’acord amb tu pel que fa al que dius del propi espai… una parella ha de ser una casa i no pas una presó. Hom s’hi ha de sentir còmode.
I què en fem del cosell de les padrines que diu que no es pot dir tot, que si vols estar bé amb la parella te n’has de callar moltes?!
Les padrines parlaven en un context on l’estira i afluixa de les parelles només es donava en una banda de la relació. Hi ha una novel·la de Garcia Márquez, Crónica de una muerte anunciada, en que es diu d’un personatge, una dona, que és perfecta per al matrimoni, perquè ha estat criada per a patir. Això vull dir: les padrines sabien que havien d’aguantar, que tota l’amortiguació de la parella requeia sobre les seves espatlles, damunt dels seus silencis i genuflexions. Jo penso que l’equilibri passa per la igualtat, de tracte, de respecte… i per la sinceritat. A la llarga la mentida, fins i tot la simple ocultació, duen al desastre. Els romans distingien entre “suggestio falsi”, que és la mentida, i la “supressio veri” que seria simplement no dir la veritat, callar o no dir alguna cosa. I creien, penso que encertadament, que tenien la mateixa categoria. El que cal és dir el que és necessari dir però dir-ho assertivament, amb correcció, amb mesura, però amb claredat i en el moment escaient.
Tota la raó.