Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2012

A la vida hi ha moments de tot, això és completament cert. Vivim estones meravelloses, satisfactòries, passadores, avorrides, pesades, desagradables, horribles, insuportables… podria multiplicar els adjectius per tal de recollir més matisos. Amb el temps, tothom acaba tenint alguna experiència d’aquesta diversitat de moments, uns buscats per un mateix i altres de trobats o ensopegats.
Em ve ara al cap el bolero “Bésame mucho”, universalment conegut a partir de la interpretació que en feu, l’any 1953, el cantant xilè Lucho Gatica, però que havia estat escrit el 1940 per la compositora mexicana Consuelo Velázquez, la qual al seu torn s’havia basat en l’obra d’Enric Granados –el compositor lleidatà–. Anem al cas, però. Recordaran que la lletra fa més o menys així: “Bésame, bésame muuuuucho, como si fuera esta noche la úuuuultima vez…”. I la raó que el cantant esgrimeix per a demanar una tal cosa és que “tengo miedo a perderte después” perquè “tal vez mañana yo ya estaré lejos de tí”. El cert és que la lletra de la cançó, per bé que demana quantitat –de petons– tots hi veiem intensitat –passió i vehemència–. I d’això és tracta: la intensitat és reclamada per la imminència –o si més no el perill– de la separació, i l’eventualitat que el fet: els petons, ai, tan satisfactoris, no es puguin repetir.
Ara bé, aquesta concepció de l’existència té un punt negatiu. Sembla com si la intensitat o vigoria en les accions –o els pensaments– només s’haguessin de donar en el cas de trobar-se properes al seu fi, com diuen del cant del cigne. És el caràcter d’ultimitat el que resulta excepcional. Jo penso altrament; si de la vida es tracta, crec que el que dóna valor a un instant qualsevol és que en viure’l puguem dir: val la pena repetir-lo eternament. Estic convençut que tothom té instants eterns d’aquests en el seu historial.
No es tracta, doncs, de pensar i actuar per a que la intensitat es doni com a cloenda –si hom es descuida, pòstuma– de cada acte, sinó que cal viure cada instant de com si s’hagués d’esdevenir un cop i un altre. Si ho tinguéssim present, quantes coses no deixaríem de fer, conscients de la seva insubstancialitat, del seu caràcter de mers “passa-temps”. Quantes decisions no prendríem, convençuts, a la fi, que només tenim una vida i que aquesta –com el pa: molla i crosta– té moments de tot i que, tanmateix, s’han de viure amb autenticitat.

Read Full Post »

« Newer Posts