ELS RAIMS DE L’IRA

The Grapes of Wrath és el títol de la novel•la que John Steinbeck va publicar el 1939. En ella s’explica l’epopeia dels Joad, una família de pagesos d’Oklahoma que –al mig de la Gran Depressió provocada pel crac borsari de l929– han d’abandonar les seves terres improductives i emigrar en busca de treball per tal de sobreviure. Han sentit dir que a Califòrnia els terratinents necessiten mà d’obra que els culli els préssecs i el raïm; no saben que el rumor és una estratagema que permetrà abaixar els jornals davant de l’allau de mans que s’oferiran per treballar. Però els grangers californians també tenen problemes: hi ha massa fruita i no la poden vendre; per això la deixen podrir als trossos, cremen el blat de moro i llencen les patates als rius perquè s’apugin els preus. Els pocs emigrants que troben feina a collir o veremar han d’acceptar uns sous de misèria, mentre els que no en troben, afamats, veuen com es fa malbé l’aliment sense que ells puguin treure el ventre de pena. En les ànimes dels que es moren de gana els raïms de l’ira estan madurant i una terrible collita d’odi i destrucció es prepara…
Valgui aquest entrant literari per a il•luminar el nostre present econòmic i polític. El cas de la crisi actual és paradigmàtic. Els propietaris dels mitjans de producció afirmen que les lleis del mercat els obliguen a «optimitzar la producció», eufemisme que no significa altra cosa que, per conservar el seu marge de beneficis, cal disminuir el sou dels treballadors o trobar-ne altres disposats a cobrar menys per la mateixa feina. Les nostres autoritats polítiques –fidels servidores d’interessos aliens– ens diuen que no hi ha res a fer i ens conviden a una resignació fatalista, alhora que modifiquen les lleis laborals i tributàries per tal d’afavorir els interessos que hem dit. Ningú, però, no s’atreveix a dir que les famoses «lleis del mercat» no existeixen, que no són més que decisions dictades per l’avarícia i pel menyspreu a les persones, un cop reduïdes a la condició de «despeses de producció».
L’èxit de la globalització econòmica és haver-nos fet creure el seu relat de legitimació. Ens explica una història mítica que pretén passar per racional; en ella l’ordre econòmic del capitalisme apareix com una cosa espontània i natural, i el mercat com una realitat autònoma, independent, igual que el vent o les marees. En conseqüència, hom ens vol fer acceptar, com un destí inevitable, el que no és més que el resultat de determinis perfectament conscients. Aquest nou credo, que hom ens imposa a través del catecisme economicista, té un Déu molt antic: el diner, però els oficiants del culte són cada cop més poderosos perquè els fidels ja gairebé hem perdut la consciència històrica d’intervenir i modificar la realitat.
Cal reivindicar la prioritat de les consideracions socials i polítiques sobre les estrictament econòmiques. Si no alcem la veu, el soroll de la caixa registradora del capital no la deixarà sentir.