ELS ESCANYAPOBRES

L’Escanyapobres de Narcís Oller és una magnífica novel•la que, a través de tres personatges, l’Oleguer, la Tuies i el Magí, gasius i roïns fins al ridícul, descriu magníficament un vici capital de la humanitat: l’avarícia. Aquesta consisteix en l’afany immoderat d’acumulació de riqueses –que mereix el nom d’avidesa quan és dóna sol− i alhora en un esforç de fer economies que excedeix de molt la prudència.Oleguer és una caricatura del garrepa que no menja per no gastar, que estalvia la neteja de la roba perquè aquesta no perdi amb el fregament propi del rentat i que colla els mitgers de les seves terres fins que aquests, ofegats pel dogal, es revolten i l’expulsen de la finca. Al final, un d’ells, que ha perdut la feina a causa de les seves maquinacions, el segresta i demana rescat a la Tuies, la seva dona. Aquesta, que de manera ben significativa, valora més els diners que la vida del seu marit, n’ignora les súpliques. La darrera escena de l’obra és esfereïdora, hom troba el cos revinclat de l’Oleguer al fons d’una mina. El cadàver, ja només ossos, està penjat d’un ternal per sota de les aixelles, les mans lligades al darrera, el cap mirant enlaire i la boca oberta en un esgarip etern de dolor.
La novel•la, que no pretenia altra cosa que dibuixar exemplarment un vici individual de funestes conseqüències, resulta d’una actualitat que no té res de sorprenent. El vici és el mateix aleshores que ara. Però avui no cal buscar personatges concrets per tal de representar-lo perquè forma part del cor mateix del sistema econòmic que tenim. El capitalisme és un model que pretén que un vici privat –l’avidesa, la cupiditat− tingui la paradoxal conseqüència de convertir-se en una virtut pública: generar riquesa i donar treball. Però el miratge s’esvaneix cada cop que, per causa de l’avidesa d’uns quants, que tot ho volen, s’acaba perdent tot. Ara anomenem «crisi» aquest moment inevitable.
El model, que tanta riquesa ha procurat a bancs i empreses, ha fet fallida a causa dels seus propis excessos, però ara es pretén que els més febles paguin els plats trencats. La cega avarícia fa pensar que l’abaratiment dels salaris, la flexibilització de la contractació, l’acomiadament lliure… faran possible mantenir el racó i fins augmentar-lo. La vaga del proper 29 de març, nascuda de la indignació i en lluita per la dignitat, s’encarregarà de desmentir-ho.