CALVATRONS

Aquest, la foto del qual presideix el bloc, aquí al damunt, cofat de gorra, amb ulleres i barba, és un d’aquells a qui, ja de ben jove, mentre li augmentava la consistència pilosa del bigoti, se li anava aclarint proporcionalment la de la testa. La fotografia no permet apreciar-ho perquè la gorra, que porta durant una bona part de l’any, cobreix l’escassa pelussera del seu crani i li protegeix del fred, prevenint les calapàndries.
La seva calva és d’aquelles que al principi fou sacerdotal: corona pelada a la part superior de l’occípit, però que després, amb els anys, s’estengué, en forma de pèrdua de densitat capilar, per tota la part superior, restant només poblats normalment el clatell i els laterals.
Calves n’hi ha de molts tipus, per bé que existeixen tres models quasi universals: el primer es caracteritza pel retrocés progressiu de la pilositat frontal, que s’atura, segons els individus, en un indret o altre de la part superior del crani, formant un erm rectangular o en punta. El segon és aquell que comença per la coroneta i s’estén radialment o longitudinalment cap al front. El tercer és el més difús, es tracta d’una pèrdua gradual de la densitat del cabell a la part superior de la closca, la qual normalment no afecta el bescoll ni els flancs, i de vegades resta una pintoresca mata de cabells damunt del front, com un oasi enmig del desert.
De la manca de cabell se n’ha fet elogi i burla sempre i arreu. En la mesura que tenir un front ample i profund tota la vida s’ha tingut per signe d’intel•ligència –els calbs, diuen, no tenen ni un pèl de tontos–, hom s’ha beneficiat d’aquesta opinió, que resulta, però, un magre consol. S’ha donat el cas, fins i tot, que en determinada època fos moda que les dones de l’aristocràcia s’afaitessin el front i les temples fins l’alçada de les orelles a fi de semblar sàvies. Què no s’ha fet per aparentar!
Tanmateix, han estat més les burles que els elogis. Els calbs han estat ridiculitzats tostemps: alguns lletraferits cabelluts, com Francisco de Quevedo, s’hi han acarnissat, comparant, per exemple, les calves amb els culs, per l’aspecte comú de la manca de pèl. De resultes de l’analogia, l’autor insinua que alguns haurien de dur calçotets a la testa en lloc de barrets i sosté irònicament que les mares haurien de preferir les filles mortes abans que calvicasades. En fi, no cal continuar per adonar-se que el tema dóna molt joc a la broma, per bé que als calbs, tot i que són persones sofertes i amb sentit de l’humor, no els faci gaire gràcia el darrer suggeriment de vedo, que condemnaria al celibat molts que de capellans o monjos no tenen res fora de la tonsura.

En fi, cabell més, cabell menys, a partir de certa edat ja no ve d’aquí. Calves no són Calvaris i més va perdre el bon Job i no es queixava. Per si no n’hi ha prou, sempre queda el socorregut: «D’aquí cent anys, tots calbs!»