Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 3/03/2012

Tots en coneixem algun, i el seu nombre no para de créixer. Els corcons, murmuradors, maldients, portafardells, detractors i xafarders són legió. Tenim, en primer lloc, el xafarder-llenguallarg-malcontent. Aquest furga arreu, tot ho troba cagat i pixat, es queixa de qualsevol cosa sense motiu suficient, emet judicis precipitats sobre el comportament dels altres i, mancat d’informació, escampa comareigs que donen peu a les murmuracions i notícies falses que arriben a les nostres orelles. Tanmateix, no és un autèntic falsari i normalment no té mala intenció; el perd el seu caràcter bocamoll i la seva ignorància.
És pitjor el mediocre-inoperant-actiu, que es caracteritza per la seva incapacitat per a reconèixer l’excel•lència dels altres. Aquest tipus d’individu és molt freqüent en la nostra societat competitiva, on no sempre és evident que la jerarquia o els honors vinguin justificats pel mereixement. És fàcil reconèixer-lo a la feina en aquell que, descontent del lloc que ocupa, es dedica a ensorrar els que són millors que ell, amb l’esperança de suplantar-los, desenvolupant sistemes sofisticats de persecució i entorpiment.
Finalment tenim l’envejós-venjatiu-maldient, forma hipertrofiada i malaltissa de les anteriors. Aquest odia tota superioritat, tant la que té a tocar com la distant, cosa que el fa especialment perillós perquè, com l’escurçó a la vora del camí, mossega tothom amb difamacions i calúmnies, sempre que pot darrere la màscara de l’objectivitat i el desinterès.
Hi ha dues maneres d’anihilar un individu: o matem la persona (destrucció del cos) o matem la seva imatge. En un món on les aparences són el baròmetre de la majoria dels nostres judicis i on el crim es castiga amb penes de presó, la maldiença és l’instrument dels assassins de la fama i dignitat alienes.
Existeix la creença que el venjatiu és aquell que té algun compte pendent amb algú altre que l’ha ofès prèviament. Això només és cert a mitges. De fet, hi ha molts venjatius per enveja. La raó és simple: l’envejós, encara que no hagi estat víctima de res, s’entristeix del fet que altres tinguin més sort, fama, diners, coneixements, poder o dignitat que ell. Per això el seu objectiu no és una persona concreta sinó el món en general, que creu injust; i en particular, tots els que d’una manera o altra, estan damunt d’ell. L’envejós-venjatiu-maldient, que pateix d’un sentiment d’inferioritat, i que malgrat els seus autoenganys, en el fons s’adona de la seva manca de brillantor pròpia, intenta compensar-la apagant la resplendor dels altres.
El senyal de tenir gastada la fama pròpia és ocupar-se de la infàmia aliena. Més enllà d’aquesta reflexió, en cal una altra: amb els escurçons no hi ha millor remei que l’oblit i el menyspreu, que consisteixen a sepultar-los amb la pols del seu no-res.

Read Full Post »

A la vida hi ha moments de tot, això és completament cert. Vivim estones meravelloses, satisfactòries, passadores, avorrides, pesades, desagradables, horribles, insuportables… podria multiplicar els adjectius per tal de recollir més matisos. Amb el temps, tothom acaba tenint alguna experiència d’aquesta diversitat de moments, uns buscats per un mateix i altres de trobats o ensopegats.
Em ve ara al cap el bolero “Bésame mucho”, universalment conegut a partir de la interpretació que en feu, l’any 1953, el cantant xilè Lucho Gatica, però que havia estat escrit el 1940 per la compositora mexicana Consuelo Velázquez, la qual al seu torn s’havia basat en l’obra d’Enric Granados –el compositor lleidatà–. Anem al cas, però. Recordaran que la lletra fa més o menys així: “Bésame, bésame muuuuucho, como si fuera esta noche la úuuuultima vez…”. I la raó que el cantant esgrimeix per a demanar una tal cosa és que “tengo miedo a perderte después” perquè “tal vez mañana yo ya estaré lejos de tí”. El cert és que la lletra de la cançó, per bé que demana quantitat –de petons– tots hi veiem intensitat –passió i vehemència–. I d’això és tracta: la intensitat és reclamada per la imminència –o si més no el perill– de la separació, i l’eventualitat que el fet: els petons, ai, tan satisfactoris, no es puguin repetir.
Ara bé, aquesta concepció de l’existència té un punt negatiu. Sembla com si la intensitat o vigoria en les accions –o els pensaments– només s’haguessin de donar en el cas de trobar-se properes al seu fi, com diuen del cant del cigne. És el caràcter d’ultimitat el que resulta excepcional. Jo penso altrament; si de la vida es tracta, crec que el que dóna valor a un instant qualsevol és que en viure’l puguem dir: val la pena repetir-lo eternament. Estic convençut que tothom té instants eterns d’aquests en el seu historial.
No es tracta, doncs, de pensar i actuar per a que la intensitat es doni com a cloenda –si hom es descuida, pòstuma– de cada acte, sinó que cal viure cada instant de com si s’hagués d’esdevenir un cop i un altre. Si ho tinguéssim present, quantes coses no deixaríem de fer, conscients de la seva insubstancialitat, del seu caràcter de mers “passa-temps”. Quantes decisions no prendríem, convençuts, a la fi, que només tenim una vida i que aquesta –com el pa: molla i crosta– té moments de tot i que, tanmateix, s’han de viure amb autenticitat.

Read Full Post »