DEL DRET A LA MANDRA

Un dels set pecats capitals, diuen els capellans, és la peresa, mare de tots els vicis –afegeixen. No acabo de veure la consistència d’una tal afirmació atès que ja en el Gènesi queda perfectament establert que el treball no és un vici en absolut, sinó un càstig diví. La virtut, o el bé, en el mític paradís, consistia a obrar (¿?) ben altrament: consistia a badar, és a dir, a no fotre res literalment. ¿És que els progenitors de la humanitat feien alguna cosa a banda de gaudir d’un lleure permanent, alimentar-se a cor que vols dels fruits saborosos que s’oferien a la seva mà? ¿És que aleshores la indolència era un pecat? ¿És que Déu els va castigar perquè no feien res?
Si Déu els va castigar –i de retruc als que vingueren després–, és perquè van voler fer alguna cosa: van voler ser coneixedors del bé i del mal, van voler ser com Ell, qui, tanmateix, només havia treballat sis dies en tota una eternitat. Per això, perquè probablement li van trencar el son de la migdiada que dormia plàcidament, que els va penar eternament a fer el que Ell ja no feia.
Així doncs, la peresa no és pas la mare de tots els vicis. Ja en té prou de precedir, sense desitjar-ho, el pitjor de tots els vicis: el treball. I encara, si hem de jutjar per la Bíblia, és aquest un vici redemptor. En efecte, pel treball hom es redimeix. Altrament no s’entendria la sentència, també religiosa, segons la qual aquesta és «una vall de llàgrimes», on el patiment –i quin més gros que el treball– és el preu de la benaurança i la penyora del retorn al Paradís (ara amb el nom de «Cel») on, segons diuen, ningú no fa res.
Quanta raó tenien els romans, que a la feina que hom ha de fer per força li van donar per malnom el d’un instrument de tortura, el «tripalium». Aquí l’etimologia ve en la nostra ajuda per recordar-nos l’enorme impostura que consisteix a dir que el treball dignifica. També hi posava una cosa semblant al frontispici dels camps de concentració dels nazis: «Arbeit macht frei». El treball us farà lliures, deien, oh macabra ironia!
El italians, hereus dels primers, han fet quallar tota la saviesa romana en un mot d’ordre: «dolce far niente», el qual, a fe, és l’ideal més sincer i irònicament més contracultural que mai no s’ha vist.
El «dia del treball», dia de desvagats i ociosos, dia de reivindicació, ¿de què?, em pregunto. Em diuen que del dret a treballar que té tothom. Però jo us dic: del dret a badar, més natural i autèntic, més antic i genuí.
Deixeu-me acabar amb aquesta apologia de la mandra amb una última reflexió. Compareu el semblant del qui – un Sísif embogit i reincident– ha passat la seva vida en llargues vetlles, treballs i suors, que mai no ha tastat el plaer, sempre malagradós, sever, trist, demacrat, macil•lent, malaltís i lleganyós, amb els cabells blancs abans d’hora, destinat a morir prematurament; compareu-lo, dic, amb el de qui mai no ha fet res, xiroi, lleuger, sense preocupació ni maldecap, ha gastat la seva vida en facècies innocents, i morirà sense haver-la patit.