DEL DRET A NO FOTRE RES

Al meu poble hi vivia un pagès que deia, ple d’una saviesa antiga i reposada, que tenia moltes ganes de treballar però que gràcies a Déu, se les podia aguantar. I era, no ho dubteu, l’home més feliç del món; tenia un tracte amical i distès i la seva conversa era fluïda i enraonada. Mancat de rellotge, mai no tenia pressa per arribar enlloc ni objecció a fer quan hom li proposava de fer-la petar una estona al cafè.
Aquest home senzill havia anat a escola el necessari per a no ser considerat analfabet, però com d’instint i sense teoria havia copsat l’essència del treball. Així, deia que si treballava –i ho feia, bé havia de llaurar i sembrar cada tardor i segar a l’estiu- era perquè li calia per a poder menjar cada dia, i afegia que no pensava caure en el parany de fer-ho més del compte: “Jo només treballo per viure” era el seu mot d’ordre.
Sorneguer i irònic contemplava l’aqueferament dels altres pagesos del poble, que maldaven per estendre les terres de conreu o demanaven crèdits per a fer una granja de porcs o de vedells amb l’estèril esperança de fer més diners per a poder-los gastar, en una folla dansa circular. Incapaç d’enveja, admirava els llustrosos cotxes dels veïns, vells ja però en prou feines estrenats per manca de temps.
Un dia el capellà del poble li va dir enmig d’una partida de botifarra i en to de broma que estava donant un mal exemple als pagesos joves amb això de llevar-se tard i posar-se el darrer a passar la terra. La resposta fou antològica. “Mossèn, vós hauríeu de saber millor que jo que no faig més que seguir l’exemple de Nostre Senyor, que només va treballar sis dies i el setè es va posar a jeure pel que restava d’eternitat.”
I a fe que el nostre bonhome tenia raó. Mancat de teologia no se li va acudir que al Gènesi, el treball humà és el resultat de la maledicció divina, d’un Déu que no va trobar un càstig més gran per als homes que fer-los suar el pa de cada dia; i tampoc no va recordar que, al Sermó de la Muntanya, Jesús matisava les paraules del seu progenitor tot dient: “Guaiteu els ocells del cel, que no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre pare celestial els apeixa. Que no valeu més vosaltres que no pas ells? D’altra banda, ¿qui de vosaltres, a còpia de desfici, pot estirar d’una colzada el temps de la seva vida? (…) No us desficieu, doncs, per l’endemà, que l’endemà ja es desficiarà pel seu compte. Cada dia ja en té prou amb els seus maldecaps.” Mt 6,26-34.
En efecte, sembla com si els homes, no prou contents d’haver fet de la necessitat virtut i d’haver rehabilitat allò que Déu havia maleït, hagin emmalaltit d’una bulímia de treball que els aclapara i que cap metge de l’esperit no diagnostica per bé que la simptomatologia sigui prou evident. ¡Oh, que n’és de trista i boja la bèstia humana, quins prodigis de coses fa, a quins turments es lliura!
Diuen que la peresa és la mare de tots els vicis; jo us dic: el treball és el pitjor dels vicis! Amb tot i això, treballar, signe i símbol del paradís perdut, ha esdevingut una virtut social que amb el malnom de “productivitat” s’ha estès per tot el planeta.
A les antigues civilitzacions, treballar era una cosa que només feien els esclaus, i aquests només per temor a la mort. En la modernitat, quan als manaires els ha semblat que tothom havia de treballar, hom s’ha adonat que la imposició física o legal del treball també dóna feina, fa massa soroll i exigeix que l’amo, paradoxalment, hagi de treballar per fer treballar. Per això s’han inventat arguments per a persuadir-nos-en, però ja se sap, que quan fa falta la persuasió és que manca el seny. Malgrat tot, ara hom ja no treballa a la força sinó que, trista ironia, treballa compulsivament, convençut que cal fer-ho.
Per fer-nos creure que el treball és positiu fins i tot s’han empescat nous mites. No hi fa res, una societat que creu en Déu pot creure qualsevol cosa. Ens han fer creure, doncs, que el Progrés, aquest nou déu que la Il•lustració va fer néixer a la terra, era fill legítim del Treball i l’Ambició. Així, el regnat del Progrés havia de dur-nos a l’utòpic paradís retrobat del benestar i de la felicitat al ritme de la salmòdia de la nova litúrgia: “¡Treballeu, treballeu, per la vostra benaurança i benestar!”.
La moral contemporània, filla de l’eficiència tècnica, ha aixecat un nou tabernacle que s’anomena “ètica del treball”, una forma d’esclavatge de l’esperit que ens ha allunyat de la naturalesa i de la vida i que ha malmès tota esperança d’autèntica felicitat. Aquesta moral no és més que una visió delirant de la realitat i funciona com un al•lucinat relat de legitimació d’un sistema productiu que ha transformat i pervertit les relacions dels humans entre ells mateixos i amb el món on viuen.
Sé molt bé que tota cultura s’aixeca sobre les cendres de la renúncia a les satisfaccions immediates i de l’instint, i que la nostra aspiració a la felicitat –principi i motor de totes les activitats humanes- té un programa irrealitzable perquè s’hi oposen la inevitable caducitat del nostre cos i la superioritat aclaparadora de la naturalesa.
Tanmateix, el que més em sorprèn i esgarrifa alhora és que la font més gran de dolor sigui la nostra incapacitat de regular les relacions humanes en la societat nascuda de la civilització. I entre aquestes, les relacions de treball i el treball mateix, hi tenen un lloc important. L’homo faber (l’home que fa, que actua), que és la definició que més ens escau, més encara que la de sapiens, és l’únic ésser que transforma la realitat en procurar-se els medis de subsistència. És trist constatar que l’activitat productivo-transformadora, aquella que ens permet realitzar-nos com a éssers racionals, s’hagi convertit, per una hipertròfia malaltissa de la nostra pròpia essència, en l’instrument d’una nova servitud.
I ara, m’haureu de perdonar, us deixo, que tinc feina.