DE LA INDIGNACIÓ A LA REVOLTA

Hom no abasta les «dignitats» sense realitzar una colla d’actes indignes. Des del moment que algú comprèn que és contrari a la dignitat dels humans obeir lleis injustes, cap tirania no el pot sotmetre. La dignitat és un terme que no té plural. El treball, fins i tot quan no treu l’home de la misèria, li garanteix la dignitat. Moltes coses poden ser conservades en alcohol, però la dignitat no és pas una d’elles. La dignitat no és més que un paravent erigit per l’orgull, darrera del qual podem perdre la dignitat sense que es noti. L’objectiu essencial del moviment obrer és la dignitat, més que no pas una qüestió d’interès.
Les precedents són frases –dites per alguns il•lustres personatges– on poden apreciar-se diferents sentits del terme «dignitat». L’etimologia del concepte, que prové del llatí «dignitas» autoritza perfectament la polisèmia. Del que no estic tant segur és que la proliferació del seu ús obeeixi al fet que tothom en coneix el significat. Algú té clar, en efecte, quina és la diferència entre la dignitat i l’honor, posem per cas? O entre la indignació i l’emprenyament? És el mateix una manifestació en nom de la dignitat que una manifestació per reivindicar un interès corporatiu, per legítim que sigui?
La dignitat és un nom per al valor, no pas el militar –car aleshores parlaríem de valentia o coratge–, sinó el valor moral, i també el valor personal; la consideració que hom mereix per la seva condició de persona. La dignitat seria allò que fa que les coses, les persones, les intencions i les accions, siguin dignes, això és valuoses, mereixedores d’un cert respecte. La dignitat és una idea, un concepte regulador, que permet pensar l’ésser humà d’una certa manera.
Cal indignar-se per tal de plantar cara, per tal de revoltar-se. El revoltat –ho digué esplèndidament Albert Camus–, és una persona que diu NO. Però, tot i rebutjar, no renuncia pas. L’indignat que es revolta és un que diu SÍ des del primer moviment. L’indignat no és un que s’emprenya perquè no li fan cas o un que reinvindica un augment de salari o una millora en les condicions laborals, ni tant sols és –només– un que es queixa perquè l’anomenat Estat del Benestar, laboriosament aixecat durant els darrers anys, estigui essent desmantellat. La indignació, per bé que pugui respondre a fets particulars, no pot ser un afer particular. La indignació que mena a la revolta –no pas a la violència– extirpa l’individu de la seva solitud, perquè és «cosa de tots». La indignació malda per un món on es basteixin les condicions de justícia social que fan que la vida humana –tan valuosa– sigui digna alhora.