Dir que un professor només treballa divuit hores és com dir que Messi treballa noranta minuts a la setmana, o que els presentadors dels Telenotícies ho fan mitja hora al dia, o que un cirurgià sols es guanya les garrofes l’estona que dura la intervenció. Dic això perquè darrerament he sentit moltes bajanades plenes de mala intenció en contra de la professió docent. Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, per exemple, per tal de justificar les seves retallades en Educació, ha dit que els professors eren poc menys que uns dropos i uns desvagats. A Catalunya, sense fer tan soroll, les retallades han estat fa no fa les mateixes. Els professionals de l’educació han vist incrementades les seves hores de classe, reduït el seu sou i augmentat el nombre d’alumnes als quals han d’atendre.
La quadratura del cercle es produeix quan els polítics responsables de les àrees educatives s’esforcen a dir que les retallades en pressupostos per a adquirir material per als centres, que l’augment d’hores lectives pels professors i la disminució del nombre d’interins, la reducció de plantilles arreu, l’augment d’alumnes per aula i la reducció de persones dedicades expressament a l’atenció als estudiants amb necessitats educatives especials no afectaran en absolut a la qualitat del servei educatiu, i que els nostres fills sortiran tan ben preparats com fins ara. Sembla que algú ens vol fer beure amb una orella de ruc.
Francament, si a tot això afegim el descrèdit públic, gratuït i innecessari, de la tasca dels professionals de l’educació, ja ens queda un quadre ben galdós. Ara que tantes persones, en ocasió dels èxits esportius del Barça, han recuperat l’interés pel futbol, és bo de preguntar quina importància concedeixen als entrenaments, que duren tota la setmana, en relació als partits, que només duren noranta minuts? És que algú pensa, sincerament, que algun equip de futbol podria guanyar res sense preparar-se físicament, planificar estratègies i assajar cada jugada? M’estalvio l’explicació de l’analogia amb la docència, en termes de preparació de classes, correcció de proves, reunions de planificació, coordinació, entrevistes amb pares i tutors, etc.
Sempre diem que el sistema educatiu obeeix a la necessitat de fer el planter del país. Com són d’ignorants i d’eixelebrats aquells que, en lloc de tenir-ne cura li estalvien l’aigua i els adobs!
UNA MICA DE RESPECTE, SI US PLAU!
18/09/2011 per Ramon Camats
Albert, tant fa tenir carnet com no tenir-ne. El que cal és tenir sentit comú i posar-lo en pràctica, cosa que Lo Rampill no demostra tenir ni saber fer. D’entrada, el pessimisme no ens curarà mai de res.
Quan Doña Esperanza era ministra d’educació també es va lluir. Qui no recorda les seves desvergonyides astracanades? M’agradaria saber quant de temps es passa davant d’un llibre al dia (i quin llibre té davant dels ulls, és clar).
Estic d’acord amb part dels seu raonament, però no trobo gaire afortunada la comparació de la educació amb el futbol. D’altra banda, senyor Camats, vigili, que se l’hi veu el “carnet”.
Lamento dir-vos, senyor “Rampill” que el vostre comentari no té res a veure amb l’article publicat i que, a banda, no justifiqueu cap de les vostres paraules.
Als professors no els fan gaire cas perquè normalment s’esforcen a ensenyar bajanades, com la vostra classe de filosofia.
El sistema “educatiu” és d’una mala educació insuportable. I, per desgràcia, a nosaltres en toca patir aquest sistema.