PER QUÈ NO PODEM ESPERAR?

Als anys seixanta del passat segle, Martin Luther King va escriure un breu assaig que es titulava: Why we can’t wait? (Per què no podem esperar?). La pregunta, en efecte, tenia tot el sentit del món. Els negres americans esperaven justícia des de feia més de cent anys, quan s’havia aprovat l’esmena constitucional que posava fi a l’esclavatge. Però una nova forma de sotmetiment havia nascut de seguida: la segregació racial, fonamentada en la sentència Plessy (1896) del Tribunal Suprem dels EUA, que dictaminava que els blancs i els negres, efectivament, tenien els mateixos drets, però que els havien d’exercir separadament. «Separate but equal» va romandre a les lleis dels Estats Units fins a la seva impugnació l’any 1954 por decisió de la Cort Suprema en el cas Brown versus Board of Education, que havia de permetre que a les escoles hi anessin, junts, blancs i negres.
La sentència Plessy, a la pràctica, significava que si un poble tenia només una piscina, els negres no s’hi podien banyar. Si només hi havia una escola, negres i blancs no hi podien anar junts i aprendre i créixer junts. En qualsevol cas, si els negres anaven a escola, ho feien en una només per a “persones de color”, com deia l’eufemisme d’ús corrent. En realitat, la sentència del Tribunal Suprem només havia propiciat, un altre cop, una societat dividida pel color.
És fàcil trobar punts de contacte amb el que aquí passa. És comparable el paper polític dels alts tribunals, ho és la separació d’uns grups ètnics respecte d’uns altres a través de lleis que neguen els drets i aspiracions legítimes dels catalans i, de forma puntual, és idèntica la conseqüència en forma de pèrdua de cohesió social, que es donaria si les escoles de Catalunya acabessin separant els alumnes en funció de la seva llengua vehicular.
Podríem dir, sense gens d’ironia, que les sentències dels tribunals espanyols –primer la del Constitucional, ara la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya– són com un present i un futur que miren a un cert passat. Un present-futur on el sistema educatiu és el camp de maniobres i alhora de batalla que enfronta diversos grups polítics i dues nacions, una de les quals malda per imposar la seva supremacia política damunt de l’altra i que, en el fons, només entén la justícia com allò que convé al més fort. A España estan molt lluny de l’esperit amb el qual es va redactar la Constitució –ara ja mort i enterrat després de la reforma vergonyant i interessada que se n’ha fet–, i estem molt lluny del clima de respecte per les nacions que constitueixen l’estat i més lluny encara de la possibilitat d’avançar cap al federalisme. Ja només resta un camí perquè Catalunya conservi els seus drets, mantingui la seva llengua, conreï la seva cultura i guanyi la seva llibertat…, i l’hem d’agafar.