EL BALL DE LA CIVADA

The wind that shakes the barley (El vent que mou la civada) és una cançó irlandesa escrita pel poeta Robert Dwyer Joyce a les darreries del segle XIX i que ara ha donat peu al títol d’un film magnífic de Ken Loach. La cançó explica el drama d’un home que es debat entre el seu vell amor: la seva dona, i el seu nou amor: Irlanda. La vergonya que li fa haver de suportar les cadenes de la dominació estrangera el du a unir-se als United Irishmen, que protagonitzaran la rebel•lió de 1798. El drama de la cançó el proporciona la mort de la seva estimada entre els seus braços per una bala enemiga. A partir d’aleshores al nostre heroi se li trenca el cor sempre que escolta el vent que remou les espigues de civada.
El títol de la cançó és ple de sentit: els rebels irlandesos de 1789 duien les butxaques plenes de civada a fi d’alimentar-se durant les marxes i les vetlles abans del combat contra els britànics. La seva rebel•lió d’aleshores va resultar frustrada, no així la seva esperança. Els morts en combat eren enterrats en tombes anònimes, sense làpides que en recordessin el nom i sense creus que els encomanessin a Déu. Els anglesos les denominaven, despectivament: croppy-holes (forats de cereal), esperant així desacreditar i fer oblidar aquells que hi eren enterrats i alhora els ideals pels quals havien mort. I tanmateix, les espigues de cereal que creixien damunt les tombes assenyalaven indefectiblement la presència d’un o d’una que havia mort lluitant per la llibertat del seu poble.
Els catalans tenim un poema-cançó que parla de la civada, és la que dóna títol a l’article. I també en tenim un altre que parla de l’hora de la collita del cereal: Els segadors. Un i altre planten les seves arrels poètiques a la terra que ens ha vist néixer, que ens alimenta i que ens acollirà en morir. Les metàfores agrícoles diuen molt del poble que en fa ús: res no és innocent en el llenguatge. El poema irlandès conté dues meravelloses imatges, estretament relacionades entre si: la primera és que la civada nascuda de les butxaques dels rebels assenyala la presència d’aquests fent palès el seu exemple, i alhora recorda als altres i al futur quin és el camí a seguir. Els morts per la terra irlandesa parlen des de les seves tombes anònimes, i ho fan amb la llengua del vent que mou les espigues. La segona imatge és que els morts estan molt vius car, morts i tot, fructifiquen la terra tant amb els seus cossos, que hi han retornat, com amb les llavors que hi aporten. Tant de bo demà, onze de setembr, i tots els dies que segueixen, els catalans tinguem presents tant les llavors de la nostra història com les cadenes que encara  ens cal segar.

The wind that shakes the barley
I sat within the valley green, I sat me with my true love
My sad heart strove the two between, the old love and the new love
The old for her, the new that made me think on Ireland dearly
While soft the wind blew down the glen and shook the golden barley
‘Twas hard the woeful words to frame to break the ties that bound us
But harder still to bear the shame of foreign chains around us
And so I said, “The mountain glen I’ll seek at morning early
And join the bold united men, while soft winds shake the barley”
While sad I kissed away her tears, my fond arms round her flinging
A yeoman’s shot burst on our ears from out the wildwood ringing
A bullet pierced my true love’s side in life’s young spring so early
And on my breast in blood she died while soft winds shook the barley
But blood for blood without remorse I’ve taken at Oulart Hollow
And laid my true love’s clay cold corpse where I full soon may follow
As round her grave I wander drear, noon, night and morning early
With breaking heart when e’er I hear the wind that shakes the barley.