DE PROFESSIÓ, BOTXÍ

Els botxins, executors de les penes de tortura i mort medievals i modernes, tenien molt mala fama. Eren personatges temuts i alhora menyspreats. Havien de viure fora de les ciutats, ningú no hi volia tenir relació, els seus fills no eren acceptats a les escoles, a les fleques el seu pa era guardat cap per avall de manera que ningú no el toqués… Aquesta notorietat negativa dels botxins encara dura en l’actualitat, allà on encara hi ha persones que es dediquen a aquesta professió, que no és altra que la d’assassins llogats a compte de l’estat.
Luís Garcia Berlanga els va dedicar la millor de les seves pel•lícules: El verdugo, de 1963. Aquesta mateixa setmana l’han passat per la televisió, potser per a rememorar, irònicament, que dilluns era 18 de juliol, data que fa setanta-cinc anys assenyalà l’inici d’una guerra que va donar molta feina a aquests personatges i a altres que, sense títol ni sou, van exercir-ne les funcions. Encara avui desenterrem les seves víctimes dels vorals de les carreteres.
El cas és que la pel•lícula és una sàtira de la societat espanyola en el seu conjunt feta amb gràcia però també amb molta mala llet –que, sorprenentment, va passar desapercebuda per a la censura de l’època–. En efecte, la pel•lícula retrata, amb un humor negríssim, una societat mesquina on els capellans i militars són omnipresents, on els certificats de penals, de bona conducta –aquests, expedits pel rector de la parròquia a la qual hom pertany i per l’alcalde– són imprescindibles per a ser funcionari, on hi ha corrupció arreu i per tal de pervenir cal estar recomanat… En aquest context la pel•lícula explica la història d’un vell botxí que, després d’una execució, coneix l’enterrador que s’ocupa del cadàver del condemnat. L’enterrador i la filla del botxí són joves i no tenen parella per culpa del prejudici respecte les professions d’ell i del pare d’ella; acaben casant-se i, de resultes de tot plegat, l’enterrador accepta, molt a desgrat, heretar la feina del sogre, amb l’esperança que mai no haurà d’executar ningú, però al final ha de guanyar-se el sou. Probablement la millor escena –d’una ironia sagnant, perquè el botxí apareix alhora com a víctima– és aquella en què el botxí ha de ser arrossegat contra la seva voluntat fins al cadafal d’execució –igual que el condemnat– per tal de fer la seva feina. Vegeu-la, és la millor al•legació contra la pena de mort mai filmada.