Els pessimistes no gaudeixen dels diumenges perquè l’endemà és dilluns. En conec molts, d’aquests. Recordo que de (més) jove, quan als estius treballava a la construcció per a pagar-me els estudis, els companys, que havien batejat els dilluns amb el nom de «Sant Tornem-hi», usaven invariablement l’expressió a primera hora del matí. A les vuit, amb la pala a les mans, a punt per fer la primera pastada del dia, deien amb una resignació infinita: «Aaau, Sant Tornem-hi». Ja havien oblidat, ves per on, que dissabte era Sant ToCarlos», això és, el dia que ens pagaven la setmanada. La qüestió no era que la feina fos dura i estigués relativament mal pagada, o que la valoració social del manobre i del paleta fos baixa. La qüestió era que la feina mateixa i les consideracions que s’hi associaven tenyien amb el seu color tota la setmana, incloent-hi el dissabte i el diumenge, fent que per a algun el cap de setmana no fos un temps de festa sinó un preludi del treball.
Totes les coses bones s’acaben. Aquesta és una constatació trivial, i tanmateix, per a una bona colla d’individus, la inevitable temporalitat del bé, del plaer, del dolç no fer res o del que sigui que cadascú considera bo o desitjable, fa que no en sàpiguen gaudir adequadament. Aquests individus són els pessimistes, que no poden deixar de contemplar l’aspecte més desagradable de cada cosa – i si no hi és, se l’inventen.
Els pessimistes, diuen, són els optimistes ben informats. No estic pas d’acord amb aquesta definició. Els optimistes no són necessàriament uns ignorants o uns eixelebrats que es tapen els ulls per no veure la realitat. En el fons és una qüestió d’actitud, de to vital amb el qual enfrontar-se als fets de la vida. No és únicament allò tan tòpic de veure el got mig ple o mig buit, car el que compta són els motius subjectius, pels quals veiem una cosa o una altra. No costa gaire imaginar quina és la vida interior d’una persona pessimista, que del pa de la vida només veu la crosta i no la molla, que únicament anticipa els perills i preveu inconvenients arreu. Hom es pregunta d’on pot treure l’energia per tal de llevar-se cada dia del llit i fer alguna cosa. Una darrera consideració: si tot el bé i tot el mal és dins de nosaltres mateixos, facin doncs, l’esforç de representar-se un roser; vegin les tiges amb les espines i mirin de no punxar-s’hi quan flairin les seves roses.
DEMÀ PASSAT ÉS DILLUNS
17/07/2011 per Ramon Camats
Aquest article m’ha recordat que la gent optimista “arriba més lluny” estadísticament parlant.
De fet, crec que va ser l’Eduard Punset que va sortir en una entrevista pet televisió explicant que en la seva feina faltava gent negativa (que els feia molta falta) ja que els que arriben a fer les investigacions “d’alt nivell” acostumen a ser bastant optimistes.
És clar, la gent optimista pensa que, malgrat les presents circumstàncies, el futur serà millor. Això no els impedeix pas veure les dificultats presents, però permet que les encarin d’una altra manera. Així, l’optimisme és un mantenidor de l’energia, en termes psicològics, un antídot contra el desànim.
Ara bé, el que diu en Punset és, potser, una altra cosa. Arreu cal persones que facin eficaçment el paper de “defensors del diable”, això és, defensors del punt de vista més negatiu possible, a fi que hi hagi un contrast amb aquells que només veuen l’aspecte o les perspectives més positives. De la dialèctica entre uns i altres en surt la visió més objectiva i probable.
Pocs avantatges reporta el pessimisme. En aquesta línia llegia fa un temps l’article ‘L’única bondat del pessimisme’: http://coachingpersonal.cat/2011/01/23/lunica-bondat-del-pessimisme/