DEIXEU-ME DECIDIR…

Quan algú vol imposar-te la seva particular manera d’entendre la mort i particularment la forma de morir, s’ha de parar molt de compte. Si no li trenques la girada, podria imposar-te la seva idea sobre com s’ha de viure. I encara més greu, podria acabar decidint sobre el teu estat civil, fent-te casar o romandre solter; i el teu estat laboral, fent-te treballar a la banca o a la construcció. I si fes tot això, aleshores ja s’atreviria a fer-te vestir de determinada manera triant fins i tot el color de les teves camises. I en últim terme t’acabaria dient si t’has de mocar amb la mà dreta o amb l’esquerra.
Ironies a banda, confesso que m’emprenya molt que algú vulgui imposar-me la seva particular manera de ser feliç, o la seva manera de concebre una vida digna, o, com és el cas que ara vull tractar, la seva manera d’entendre el dolor i la mort.
El proppassat dia 10 es va aprovar el Projecte de Llei de mort digna, que no pretén altra cosa que permetre als malalts terminals prendre decisions molt rellevants sobre el tractament (sedació terminal, etc), o manca d’aquest que volen rebre a fi de morir bé, que és precisament el que «eutanàsia» significa. Aquest projecte de llei immediatament ha rebut una resposta pública de la Conferència Episcopal Española. El que més molesta als bisbes és que l’individu tingui art i part a l’hora de decidir el seu destí i pugui, eventualment, escollir tractaments que puguin escurçar la seva vida… Els bisbes de la Conferència, als quals deu importar ben poc que el malalt pateixi –és clar, el patiment té sentit des del punt de vista de l’eternitat i Nostre Senyor també va patir molt, a la creu– diuen que els humans no som amos de la nostra vida, sinó que aquesta és un regal de Déu… Per tot plegat, i per altres raons, l’inefable portaveu de l’episcopat ha manifestat, i cito literalment: «Cuando afirmamos que es intolerable la legalización abierta o encubierta de la eutanasia (…) no estamos tratando de imponer una concepción moral privada al conjunto de la vida social. Sostenemos sencillamente que las leyes no son justas por el mero hecho de haber sido aprobadas por las correspondientes mayorías…».
Els prego que analitzin amb cura el sentit del que afirma. En primer lloc, el bisbe menteix quan sosté que ells –la CEE– no intenten imposar una concepció moral privada al conjunt de la vida social. Què fan, sinó? La llei és per a tots, creients i no creients. Si només s’adrecessin a les seves ovelles no caldria fer tants escarafalls. Bastaria amb dir-los que en cas de malaltia terminal, si tenen patiments insuportables, que intentin trobar «el sentido oculto del dolor y de la muerte», que també són paraules pronunciades pel mateix portaveu. En segon lloc, parin compte al que dóna a entendre sobre el valor de les decisions democràtiques… cap ni un. És clar, La Conferència parla per boca de Déu, i no hi ha autoritat més alta, oi que no? Ho hem entès, l’Església no es posa en política, l’Església –al tanto, no pas tota, però sí almenys la Conferència Episcopal– no somia una nova teocràcia…