COLOMBO, EL DETECTIU SOCRÀTIC

El caràcter amable de les vacances convida a passar les caloroses migdiades davant del televisor, aquest entreteniment que escau a desvagats i ociosos. I vet ací una agradable sorpresa en la monotonia de la programació: la sèrie “Colombo” torna a les pantalles des de l’oblit immisericorde a què la tenia sotmesa la competència dels culebrons amb Copyright català.
El tema detectivesc de la sèrie no constitueix cap novetat però sí el seu tractament i tarannà especial. En efecte, en les sèries que tracten la investigació criminal, aquesta no és pròpiament gaire més que l’excusa per al lluïment físic, merament estètic i primari, dels actors principals i, per altra banda, l’acumulació dels efectes visuals, sonors i dinàmics com els vistosos escenaris naturals o urbans, la música estrident amb què s’acompanya invariablement els moments de màxima tensió o les espectaculars persecucions o baralles a trets amb què acaben els episodis, centren l’atenció en aspectes marginals i permeten oblidar la insubstancialitat de la trama o la superficialitat dels diàlegs.
El cas és que l’estandardització general de la producció televisiva fa que en general la seqüència narrativa sigui perfectament previsible, i en el cas que ens ocupa: des del rictus agònic de l’innocent a la ritualitzada confessió del culpable s’endevinen amb primer fotograma; el físic dels personatges respon a models fixats: per als homes la discreta elegància i la prestància física, per a les dones, una pitrera de vertigen i una vestimenta ad hoc són obligades; els protagonistes, ferms i durs, segurs de si mateixos, són sempre personatges plans, sense matisos ni profunditat psicològica; el missatge, cas que existeixi, maniqueu: els bons són excel•lents i els dolents són malvats; la llum triomfa de la foscor.
Per tot plegat és d’agrair una sèrie en què el protagonista és un individu que no es pot treure de casa: mal vestit, lleig, impertinent, mal educat a força d’ignorància, sempre fora de lloc, un individu que proclama amb el seu capteniment una baixa extracció social, que cita constantment la seva dona o pidola menjar a tothora mentre explica que no ha tingut temps d’esmorzar o de dinar, en suma, un personatge com aquest: humà, massa humà, aconsegueix donar una dimensió autènticament casolana a l’homicidi premeditat i engrevit per l’interès.
Tanmateix, la toixesa del personatge és només aparent: la seva ignorància, com la socràtica, no és més que una impostura; la seva credulitat un fingiment; les seves innocents preguntes un parany; la seva irritant insistència un prodigi de constància, la seva actitud humil una ironia. I d’aquesta n’hi ha molta en la sèrie: la dialèctica entre el personatge principal i els seus antagonistes crea moltes situacions iròniques pel contrast entre ells, per la diferència entre el que s’oculta i el que es desvela, entre el que s’aparenta i el que s’és. El diàleg de Colombo, ple d’innocents interrogants com el de Sòcrates, té la finalitat de fer parlar el rival que es creu impune, fer-li dir més del que vol, fins que a la fi es contradiu embolicat en el cabdell de les seves mentides.
Com Sòcrates, el vell filòsof grec, auster i senzill, pobre i lleig, insolent i perseverant, que només sabia que no sabia res, Colombo representa l’eficàcia de l’enginy i la recerca pacient. Ambdós, cadascun en el seu àmbit, fan palesa una veritat poc espectacular: la ignorància que s’assumeix i s’interroga assoleix indefectiblement el saber.  (Publicat a la secció ITACA del diari La Mañana el 15 d’agost de 1998)