ELS LÍMITS DE LA DEMOCRÀCIA

Tan injust i empobridor és afirmar que tots els “indignats” són violents com dir que tots els polítics són iguals. I tanmateix, els episodis de violència viscuts els darrers dies obliguen a plantejar el tema del seu ús en un context de reivindicació, per una part, i de manteniment de l’ordre, per l’altra.
Podem emprar mitjans injustos amb l’objectiu d’obtenir fins justos? O els fins només són justos si ho són també els mitjans? Qualsevol mitjà és bo –digué Maquiavel– si aconsegueix mantenir la pau i la seguretat de l’estat. D’aquí en deriva la el principi segons el qual l’estat detén el monopoli de la violència legítima, que justifica, per raons de seguretat, tot el sistema penal i l’existència i acció de les forces de seguretat. Aquest monopoli, però, ha de tenir limitacions en el seu exercici, si més no sota un règim democràtic. Hom pot decretar un estat d’excepció circumstancial per causes majors, però una democràcia no pot fer ús d’un estat d’excepció permanent, car això la convertiria en un règim totalitari.
La democràcia és un sistema polític, fonamentat en la idea d’igualtat dels individus, que aspira a realitzar la justícia quant a l’organització de l’estat i al sistema d’elecció dels càrrecs. I és precisament la fonamentació moral de la democràcia la que permet que el sistema, els seus valors i les seves lleis, puguin progressar -i no solament ser substituïdes per unes altres de tant en tant.
Fins a 1955 els EUA, en un context formalment democràtic, mantenien lleis segregacionistes de les quals ara, que tenen un president negre, s’avergonyeixen profundament. Però l’eliminació de les lleis injustes només fou possible gràcies a les accions de desobediència civil que protagonitzaren els seguidors de Martin Luther King i altres conspicus defensors dels drets civils. I si l’èxit coronà el moviment social fou perquè interpel•lava el sentit de justícia de la majoria, perquè aspirava a una millora legal i alhora moral de la societat i perquè apel•lava a la força de la raó i no pas a la raó –ben irracional- de la força.
Els motius de la indignació d’avui són més clars que les receptes per a solucionar-los, i la majoria dels ciutadans els sentim com a propis. Maldem perquè els mitjans que s’emprin per a obrir les orelles sordes als continguts dels continguts de les reivindicacions siguin sempre tan purs, tan dignes i tan justos com els fins que persegueixen.