SEXUALITATS – DIA INTERNACIONAL CONTRA L’HOMOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA

Avui, 17 de maig, celebrem el El Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia (en anglès: International Day Against Homophobia, IDAHO). Es celebra en commemoració de l’eliminació de l’homosexualitat, l’any 1990, de les llistes de malalties mentals per part de l’Assemblea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) I tanmateix, la Transsexualitat continua encara essent definida en certs manuals de psiquiatria com a “Trastorn de la identitat sexual”.
Se m’acut compartir amb els lectors el següent article-comentari que beu a les fonts de l’antiguitat.
Segons un antiquíssim mite grec, al principi els gèneres humans no eren dos sinó tres: el masculí, el femení i l’androgin. Aquestes tres menes de criatures, a més a més, no eren simples com ara, sinó dobles. Els anomenats homes, en realitat eren dos homes complets, units per l’esquena, amb els seus corresponents caps i extremitats, de manera que cada unitat tenia quatre braços i quatre cames. El mateix, és clar, passava amb les dones. El cas dels andrògins, però, era completament diferent: aquests eren un compost heterosexual, consistent en una dona i un home, units de la mateixa manera que els anteriors.
El mite també explica que aquests éssers disposaven d’una extraordinària vigoria i alhora eren enormement orgullosos, de manera que un dia es van atrevir a conspirar contra els déus i a pujar al cel per tal d’atacar-los. Es veu que Zeus mateix els va castigar. El correctiu consistí a dividir aquestes criatures per la meitat, cosa que feu aparèixer per primera vegada damunt la Terra el desig amorós: tan bon punt cada naturalesa quedava migpartida, les seves meitats començaven a anhelar la reunió.
Aquest mite té un significat molt evident: posant-los tots en peu d’igualtat, intenta donar compte de la diversitat dels desigs amorosos que tenen els humans i alhora prova d’explicar la intensitat i el sentit d’aquests desigs. En efecte, l’amor dels uns envers els altres és connatural i no és res més ni té altre objectiu que recuperar l’antiga naturalesa. Seguint el fil d’aquesta interpretació, les criatures humanes actuals són incompletes i desitgen retrobar el que els manca, segons sigui l’original del qual provenen. Així, aquells homes que són partició dels homes primigenis, és als homes a qui estimen. El mateix escau de dir de les dones. I pel que fa als homes i dones descendents dels antics andrògins, aquests tendeixen, a diferència dels anteriors, a desitjar els individus de sexe contrari.
La cultura de l’amor actual no és aliena al sentit d’aquest mite. Nosaltres, amb una metàfora menys afortunada, anomenem «trobar la nostra mitja taronja» a la feliç ocasió d’ensopegar per fortuna amb una persona a qui podem estimar, amb qui ens entenem sempre –o gairebé, tot s’ha de dir–, i al costat de la qual desitgem passar la nostra existència, sigui del sexe que sigui.
De l’amor s’ha dit gairebé tot, sovint amb no poca hipocresia i moltes vegades amb mala consciència i amb la boca petita. I quant a la relació existent entre el que els individus fan i allò que està ben vist, acceptat, tolerat o permès per la llei, la major part del temps ha estat conflictiva i plena de variacions. Sembla ser que ara, finalment i feliçment, la legalitat, que sempre es lleva tard i que força cops és més parcial que equitativa, ha acabat reconeixent drets iguals a gustos diferents.