SALARI EMOCIONAL EN TEMPS DE CRISI

Si ens pregunten quant guanyem a la feina, normalment només se’ns acut parlar de la nòmina que percebem, després d’impostos. Alguns cops, especialment si la nòmina és baixa, afegim, com per compensar, que ens permeten triar l’època de les vacances, o que el lloc de treball és agradable i els companys són bona gent.
En realitat, coses com les darreres resulten sovint tant o més importants que els diners mateixos –sense que aquests deixin mai de ser-ho. Un bon treball no ho és únicament perquè està ben remunerat. A un individu que pateix claustrofòbia ja li podrien donar tot l’or del món, que no voldria pas treballar a l’interior d’una mina. Bromes a banda, i sense que l’ordre sigui important, una bona feina és, per a mi, aquella que permet a l’individu l’expressió de les seves capacitats, destreses i competències diverses; l’obliga a emprar la seva imaginació i inventiva; el fa realitzar-se com a individu i augmentar la seva autoestima; és una feina reconeguda pels caps, els companys i també, eventualment, pels clients o usuaris; li permet tenir relacions de col•laboració més que no pas competitives amb els companys de treball; li fa creure que la seva tasca és útil a la societat; li permet controlar el desenvolupament del que fa i és conscient del seu resultat final; li fa aprendre coses i enfrontar-se a reptes superables; té un horari que li fa disposar de temps per a si mateix i per a la seva família o amics, està correctament retribuïda, li facilita organitzar adequadament les seves vacances…
Molts d’ aquests «béns» són intangibles, això és, no són comptables com el diner o els complements en espècies (disponibilitat de vehicle o habitatge d’empresa, etc.), però són molt importants perquè, afegits als béns comptables, constitueixen el salari real. Quan, en canvi, el salari es limita a diners i manca tot l’altre, quan el cap va de mascle dominant, quan ens fan sentir com números sense veu ni vot, prescindibles i substituïbles, quan ens adonem que el camí de la promoció no és la feina ben feta ni la capacitat sinó altres variables, quan no es promou ni el bon ambient ni el compromís sinó únicament la producció en brut del treball a preu fet… Aleshores és quan es fa certa la frase, vàlida per altres contextos, segons la qual hom obté només el que dóna. I ja se sap, a menys salari, i ara parlo del salari emocional, menys rendiment laboral…
Dit això, què deu ser el salari emocional de la classe treballadora en aquests temps de crisi econòmica que estem passant? Veuen com els sous –no els emocionals, sinó els reals i comptants– van baixant. Als funcionaris ja els ha passat i tots els altres posen les barbes –és un dir– a remullar per a quan toqui la revisió del conveni o la renovació del contracte. Veuen també que la feina escasseja i que la classe empresarial aprofita l’avinentesa per estrènyer el cinturó… dels treballadors. Amb tot i això, els soferts obrers, de la construcció, de l’educació, dels serveis… entomen aquestes retallades, de sou, però també socials, sanitàries, etc., amb notable estoïcisme. Estan disposats a fer un sacrifici, fins i tot una penitència, per un pecat que no han comès. Però què reben com a compensació? Veuen com el govern anuncia rebaixes de l’IRPF per a les rendes altes –de més de 120.000 euros– per a quan la crisi s’acabi. Veuen com als Directors dels serveis de les diferents delegacions del Govern de la Generalitat hom els apuja el sou en 12.000. Veuen que el govern retalla serveis alhora que retalla ingressos –que provenien de les butxaques dels que més tenen (llegeixi’s impost de successions)… I així anem fent.
Salari emocional. Sí, ara que ja el comptant es veu reduït, no en queda altre que aquell que s’obté de la justícia. Concepte i realitat que amb el govern de CIU a la Generalitat no existeix pas per a tots. Quin rendiment –ja no dic laboral– pot esperar un govern dels seus ciutadans si aquests no reben a canvi, en espècies, allò que hom en bona fe té dret a exigir del govern: una mica d’equitat.