TENEN DRETS, LES MINORIES?

Un individu d’ètnia gitana i altres tres que no ho són acorden fer una inversió; construeixen una piscina i una pista de tennis. Un cop acabades les obres pacten els estatuts de l’associació i, per majoria –per estricta majoria, tres a un– decideixen que els gitanos no podran accedir al complex esportiu, amb la qual cosa el nostre inversor no podrà fer ús de la seva propietat. Ningú no podrà dir que la decisió no s’ha pres democràticament; la regla de la majoria s’ha aplicat de forma formalment correcta car tots els participants del joc estaven d’acord –si més no en principi– amb la norma de decisió, que ja havia estat emprada en el moment de decidir quines instal•lacions esportives es realitzaven. ¿Quin és el problema, doncs?
El problema és que l’oblit dels drets de les minories o dels drets individuals invalida moralment –ja que no legalment– el principi utilitarista de justificació i el principi majoritari de decisió, fent-lo aparèixer com una mena de tirania de la majoria, que és un abús moral –ja que no pas legal– que pot donar-se fàcilment arreu on existeixi algun tipus de majoria absoluta.
Però què és el principi majoritari de decisió o regla de la majoria? Doncs no és altra cosa que el sistema que empren tots els sistemes democràtics. A l’hora de prendre decisions que afecten un col•lectiu, el millor seria trobar consensos, però això resulta molt difícil, sovint impossible. Aleshores s’assagen les majories qualificades, quatre cinquenes parts a favor d’una mesura i fins i tot dos terços farien al cas. Però de vegades ni això és possible, per aquesta raó, la majoria absoluta, això és: la meitat més u dels partícips acostuma a acceptar-se arreu. Prendre decisions per majoria absoluta és encertat i operatiu, però no necessàriament just, com hem comprovat amb l’anècdota del principi. Un objectiu social no és automàticament just perquè augmenti els beneficis d’una majoria si perjudica objectivament els d’una minoria, i no podem evitar el problema dient que, al capdavall, aquest és un mal menor.
Vostè, que llegeix aquestes línies, segurament pensa en les moltes aplicacions que es pot trobar d’aquest principi i se li acuden exemples de decisions que eventualment es poden prendre o ja s’han pres a l’ajuntament de Lleida –posem per cas– on el benefici de la majoria ha implicat –almenys– la molèstia o la incomoditat d’una minoria, de vegades no tant minoritària, la veu o el dret de la qual no ha estat escoltada o respectada. És evident que, quan els governs –municipals, autonòmics o estatals– han de prendre decisions tenen l’obligació de tenir en compte quins són els interessos en conflicte –si n’hi ha– i avaluar acuradament el que es perd quan –aparentment– es guanya. L’avaluació ha d’existir fins i tot quan no hi ha interessos en conflicte, quan del que es tracta és de decidir, posem per cas, les inversions que cal fer en una ciutat. Si disposem de recursos econòmics limitats i el govern aixeca un gran edifici emblemàtic, que costarà unes quantes desenes de milions d’euros, aleshores no tindrem prou diners, per exemple, per a construir centres socials als barris on fan falta.
En definitiva, en prendre decisions cal triar, i cal pensar que utilitat i equitat no sempre van units. La justícia, al meu entendre, no depèn d’una decisió majoritària ni de simples transaccions compensatòries; al contrari, és un valor que només comença a veure la llum a partir del moment que la majoria reconeix a tots uns drets inviolables, fins i tot per ella mateixa i on la majoria reconeix que la seva legitimitat rau, precisament, no a ser simplement «generosa» amb les minories, sinó a fer-los justícia.