DES D’UNS ULLS DE DONA

El títol correspon al d’una novel·la que Manuel de Pedrolo va escriure l’any 1965 i publicà el 1972. Hi narra una història molt realista, la d’una parella que ha de buscar fora del matrimoni el que no troba en aquest. Ell, el sexe; ella, la tendresa. La protagonista viu tenallada per les opinions dels altres: el què diran tan típic. Així, procura no vestir per sobre de les seves possibilitats aparents, se sent malament quan el seu marit l’enganya (malgrat el poc que l’estima), es preocupa perquè en creuar les cames no ensenyi res…

El dibuix que de la societat catalana fa Pedrolo és exacte. I encara ho és més el que confecciona de la psicologia femenina engabiada pels valors i normes socials. En efecte, quan Pedrolo escriu aquesta novel·la, el capteniment social -públic i privat- de les dones estava molt condicionat en gairebé tots els aspectes. Recordo ara que ma mare, que es va casar l’any 1962 als divuit anys, m’ha dit més d’un cop que les joves d’aleshores, als balls de festa major, havien d’esperar que els nois les traguessin a la pista. Altrament, havien de quedar-se tota l’estona a la vora. A la meva mare li agrada esmentar aquest tipus d’anècdotes perquè serveixen de contrast amb el que ella creu que fan les joves d’avui, com la meva filla, que ara té la mateixa edat que ella tenia quan em va tenir a mi. De padrina a néta, el fons de l’assumpte és l’evolució de la condició femenina durant els darrers anys.

Dimarts de la setmana passada, dia 8 de març, celebràvem el Dia Internacional de la Dona Treballadora i tots ens hem congratulat dels canvis que ha experimentat la legislació quant al tracte equitatiu entre els sexes, alhora que hem expressat el desig que arribi un dia que aquest tipus d’actes no siguin necessaris perquè les dones ja es trobin en situació d’igualtat efectiva respecte dels homes quant a condicions laborals, de sou, d’oportunitat d’accés a càrrecs i responsabilitats, etc.

Crec que s’ha dit gairebé tot sobre aquest tema. Per això ara es tracta d’apuntar en una altra direcció: els canvis emocionals que les dones han experimentat, la metamorfosi d’un esperit passiu -fruit de l’educació conservadora- en un esperit actiu i emprenedor. L’anècdota del ball és exemplar: l’acció correcta de la dona no era més que una reacció, acceptar la invitació al ball o no, i el ball no és, aquí, més que el símbol de la vida sencera. Avui estem molt lluny de tot això.