AL PAIS DELS CECS

Un relat de H.G. Wells, titulat The country of the blind, explica la història d’un explorador perdut a la serralada de Los Andes que troba, per casualitat, una vall remota on un poble de cecs viu en complet aïllament des de fa moltes generacions. Els habitants del lloc no tenen ulls ni parpelles, però no els troben en falta: tots han nascut així i la seva vida, el seu entorn social, urbà, laboral, les seves creences, costums i llenguatge, harmonitzen perfectament amb la seva realitat.
El visitant, però, hi veu, i aquesta és la seva desgràcia. Els cecs treballen de nit i dormen de dia. Per descomptat que nit i dia no existeixen per a ells, de fet només parlen d’unes hores bones per a treballar la terra i unes altres de calor insuportable. El cas és que ell intenta, sense èxit, parlar-los dels avantatges de la vista. Però la vida dels nadius està tan adaptada al seu medi que l’eventual superioritat de la vista sobre els altres sentits –que, per cert, tenen molt aguditzats– no es veu enlloc. Tant és així que el protagonista acaba adaptant-se als costums i el règim de vida del lloc. Amb tot i això, mai no deixa d’explicar les meravelles que els seus ulls li permeten contemplar: els parla de la bellesa de la posta de sol, del color de les flors i del vol dels ocells. Els seus oients, però, creuen que tot plegat són deliris i fantasies de boig. Al final s’enamora d’una noia. El pare, però, es mostra reticent a permetre el matrimoni entre la seva filla i un guillat. Consultats els metges del lloc, diagnostiquen que «aquestes protuberàncies que ell anomena ulls i que en els éssers perfectes només existeixen per a aprofundir una bella depressió del rostre, les té tan malaltes que el mal li ha penetrat fins al cervell; estan enormement inflades, tenen una doble fila de pèls i, a més, s’obren i es mouen. Està clar que el seu cervell ha de trobar-se en un estat fluctuant entre la irritació i l’idiotisme sense parar mai en la sensatesa». Per això, determinen que, si vol casar-se, abans ha de recuperar la salut, i per això ha de permetre que li extirpin els ulls.
L’al•legoria ens fa adonar que el concepte de «normalitat» és relatiu. Els cecs de la vall, igual que nosaltres, creuen que la seva societat és normal, que el malalt és aquell que pensa, diu i fa coses diferents dels altres i que la salut, tan física com mental, no consisteix en altra cosa que l’adaptació de l’individu als estàndards de la comunitat. La conclusió és fàcil: no hi ha un criteri absolut per a distingir la veritat de l’error o la salut de la malaltia. Que la societat, aquella o la nostra, sigui realment normal no és rellevant ni determinable. Així doncs, en contra del que diu l’adagi, al país dels cecs –i també arreu–, l’individu que hi veu mai no serà rei.