Està Jesucrist clavat a la creu cridant: «Romans, fills de puta, cabrons, la mare que us va parir a tots…!!!». En aquestes que Pere –damunt d’aquesta pedra aixecaré la meva església– ve corrents i li diu al Mestre: «Senyor, Senyor… que ve la premsa!». I Jesucrist pren alè i diu: «Perdona’ls Pare, perquè no saben el que fan…»
Si l’anècdota precedent no és vertadera –ves a saber, però…, recordeu el passatge sobre les espases a Lluc 22, 36-38– en qualsevol cas, està ben trobada. Però no es tracta pas aquí de glossar la vida de Jesucrist. En realitat, l’acudit, només lleugerament irreverent, vol cridar l’atenció sobre una cerimònia que, en els dies i mesos que segueixen, podrem contemplar cada dia: la cerimònia de la hipocresia, de la «correcció política», de l’atenuació i de l’eufemisme, de la paraula ajustada a l’ocasió i a l’oient.
Com l’acudit, tot plegat no ens hauria pas d’escandalitzar sinó de fer riure una estona alhora que ens hauria d’ensenyar a llegir entre línies i a escoltar críticament. El problema és que encara hi ha persones escapçades –vull dir que no fan servir el cap– que creuen literalment el que senten… que Déu ens agafi confessats!
Ramon Camats 
Això entra en contradicció amb el “pes dels mots”.
Si no podem creure literalment el que Déu diu en la Seva Paraula per escrit, com podrem creure els mots d’un pobre mortal?
És impossible que aquests mots fossin pronunciats per l’autèntic Crist-Jesús. Certament Pere féu servir l’espasa, i tallà l’orella de Malcus, però si llegeixes Isaïes veuràs que cap mot despacientat no sortí mai de la boca de Crist. És impossible que pequés, el pecat és cosa tot el restant dels humans, verge Maria inclosa.