CICATRIUS EMOCIONALS

Es diu que hom «respira per la ferida» per a indicar, metafòricament, que allò que fa o ha fet patir una persona es manifesta un moment o altre, amb paraules o accions, quan la conversa o l’ocasió posen en primer pla el tema «sensible».
Normalment les ferides sagnen; les plagues i les clivelles obertes són visibles i no es poden amagar. Els embenats i tiretes no fan més que donar-los relleu en lloc d’ocultar-les. Què passa, però, amb les ferides emocionals? Aquestes, per fondes que siguin, no treuen sang ni fan pus; no s’hi pot posar mercromina ni aigua oxigenada per a protegir-les dels bacteris infecciosos; tampoc no es poden cosir amb fil ni cobrir d’esparadrap. Amb tot i això, són invisibles pera tothom llevat de per a qui les té.
On es troben aquestes ferides? L’imaginari metafòric popular les vol al cor. Així parlem de tenir el cor trencat. Els que amb el pensament van més enllà del cos, parlen de l’ànima esquinçada. Expressions ambdues que tothom entén gràcies una empatia que es fonamenta en una experiència comuna. En realitat, les ferides –i sense abandonar el parlar metafòric− són a l’amor propi, a l’autoestima, a la dignitat, a l’honor… i la seva simptomatologia consisteix en l’angoixa, el desemparament, la presència d’obsessions, en la incapacitat de concentració, en l’absència d’energia i, en general, en el desànim. Aquest terme és esplèndid: «desànim». Manca d’ànima, de força, de presència, de ganes de viure.
Dimecres passat un reportatge de TV3: «Torneu-me el fill», ens parlava dels nens robats del franquisme, avui els diaris van plens de la notícia i ja es parla de 300.000 possibles casos a tot l’estat… És difícil trobar paraules que qualifiquin la pràctica, sembla que provada ja en alguns casos, de llevar criatures acabades de néixer a les seves famílies, dir-los que han mort i aleshores donar-les en adopció, previ pagament, a altres famílies sense fills. El cas és que es tractava d’un negoci força lucratiu que s’aprofitava del prejudici en uns casos, de la ignorància en altres i sempre de la bona fe i la indefensió dels afectats.
Algunes persones afectades mai no van quedar completament convençudes de la mort dels seus fills: no els els havien mostrat. Sempre van sospitar l’engany: «Si almenys l’hagués vist mort, m’hauria quedat un descans. Per això sempre he cregut que era viu i me l’havien pres.» Trenta o quaranta anys després les ferides emocionals encara no tenen crosta. Farà la justícia que ara puguin cicatritzar?