EL MILLOR ARTICULISTA DE SEGRE

Dibuix de comiat

Deia Julio Cortázar a la seva immortal Rayuela que: «Así uno puede reirse, y creer que no está hablando en serio, pero sí está hablando en serio, la risa ella sola ha cavado más túneles útiles que todas las lágrimas de la tierra», aunque mal les sepa a los cogotudos empecinados en creer que Melpómene (musa grega de la tragèdia) es más fecunda que Queen Mab.» En efecte, l’humor en general i, en aquest cas, l’humor gràfic, permeten besllumar un aspecte de la realitat que sovint queda amagat sota les ombres dels focus i els flaixos dels reporters de la premsa. La perspectiva còmica, essencial en els grafismes, ofereix un fresc que la lletra només deixa intuir, però que és incapaç de mostrar.
Començo l’article amb la cita de Cortázar perquè, a banda de l’admiració que professo per la seva obra, l’escriptor era Argentí, com ho és també Paco Ermengol, que és de qui vull parlar avui. Ermengol, el ninotaire, com li plau definir-se, ha fet els dibuixos, caricatures… com anomenar-los sense quedar curt?, de la secció d’Humor Gràfic d’aquest diari durant vint-i-cinc anys… que aviat està dit.
No és qüestió ara d’insistir en la dita que sosté que una imatge val més que mil paraules perquè no és el cas. Paco no fa només dibuixos exquisits –que els crítics d’art, per desgràcia, no sempre reconeixen com artístics− sinó autèntics articles d’opinió dibuixats, els millors de SEGRE, incloent els escrits amb lletres de motllo, articles que tenen, sovint, més pes que els editorials. I és que ell, com cap altre, domina l’art de dir allò que sovint només es pot dir amb un somriure, però que produeix el mateix efecte que el més seriós dels advertiments o de les crítiques. En paraules del propi Ermengol «Els ninotaires som com un mosquit que, tot i que no pot aturar una locomotora, pot picar el maquinista», perquè, certament, la sàtira no canvia el món, però molesta el poder, tant és així que res no és més divertit que veure la salvatge hostilitat que l’humor provoca en aquells que n’estan mancats..
I és que ell, com cap altre, domina l’art de dir allò que sovint només es pot dir amb un somriure, però que produeix el mateix efecte que el més seriós dels advertiments o de les crítiques. És l’art del sentit de l’humor i del sentit comú, que en realitat són germans bessons, només que al primer li agrada ballar i fer tombarelles. És l’art de construir, amb cada dibuix, un vidre especial, que transparenta i permet veure els defectes dels altres, però que alhora fa de mirall, de manera que també veiem els propis i ens podem corregir. És l’art de recordar-nos que per molt enlairat que sigui el setial on estem, al capdavall sempre estem asseguts sobre el nostre cul.
Diumenge passat s’acomiadava dels seus lectors amb una carta pública. Necessita temps per oxigenar-se mentalment, i ho entenem perfectament. Després del llarg esforç de més de 9.400 dibuixos, bé mereix un any sabàtic. Que s’oxigeni, doncs, però que pensi que els seus lectors, mentrestant, podem ofegar-nos per manca de l’oxigen i de l’aire pur i salutífer que el seu humor representa.